BarcelonaBaruch Spinoza (1632-1677) és un autor poc llegit entre nosaltres, tot i que disposem almenys de dos llibres seus traduïts al català: El tractat polític, llibre inacabat (Talón de Aquiles, 2024), i l’Ètica, traducció de Josep Olesti (Marbot, 2013). Aquesta Ètica va ser escrita a la manera euclidiana, geomètricament, i no resulta fàcil de llegir. Per contra, el primer, i també el Tractat teològico-polític (n’hi ha moltes edicions), són llibres que no presenten cap dificultat, i mostren de quina manera, més enllà de Descartes, Spinoza va assenyalar el camí del racionalisme que després practicarien els grans filòsofs de la Il·lustració europea.
Si hom vol entrar en el pensament “clar i distint”, però enrevessat, de l’Ètica, podrà acudir a un llibre quasi insuperable: Alexandre Matheron, Individu et communauté chez Spinoza (Ed. de Minuit, 1969). Gràcies a aquest llibre entendrem que el propòsit més “polític” del filòsof jueu-portuguès-holandès consistia a suposar que només se “salvaran” aquells que hagin ordenat racionalment les seves vides, el seu coneixement de les coses, el comportament en societat i la contribució al benestar d’un país (ell en diu “estat”).
L'esforç de "catequitzar" els altres
Tot ésser humà, sempre dotat d’intel·ligència, ha de ser capaç d’adequar a la raó les seves idees i accions, però ha de fer, també, l’esforç de “catequitzar” tothom que trobi i portar-lo per aquest camí. L’estat, com s’ha dit, és el que ha d’assegurar que les institucions col·laborin en aquesta tasca: l’educació, la llibertat o el lliure joc d’idees a través dels partits polítics hi són fonamentals.
Però, d’ençà de Spinoza, el món i la comunicació entre les persones, i entre l’estat i la societat, han canviat molt. Potser l’estat, en el millor dels casos, ofereix les garanties de la democràcia; però l’estat actual de la ciutadania, avui més interessada, en gran mesura, per les mentides i fantasies de les xarxes que per l’anàlisi racional de les coses, ha fet que ja sigui molt difícil que un ésser racional pugui portar cap a la raó molts dels seus conciutadans. Per això el pitjor mal que ens espera no és, per exemple, el canvi climàtic. El pitjor mal serà (prèviament) el descrèdit de la raó.
