BarcelonaFa pocs dies es descobria a Catalunya un nou cas de pederàstia a càrrec d’un eclesiàstic. Sens dubte n’hi ha molts entre els seglars, però els dels clergues —maristes, benedictins, capellans de parròquia— causen una estupefacció més gran i són un gran motiu d’escàndol. Se suposa que els seglars som pecadors vulgars, però que els homes d’Església han de perseverar en la castedat i la puresa, atès que n’han fet uns vots explícits en abraçar aquesta professió.

Però hi ha un altre motiu per no acabar d’entendre que els sacerdots i monjos caiguin en aquestes pràctiques, que aquí no jutjarem moralment, per manca d’autoritat. Ja ho faran (no sempre ho fan) les jerarquies. El cas és que els clergues que incorren en aquests abusos no demostren únicament la seva escassa contenció davant les pulsions sexuals, sinó que, a més, demostren no haver quedat colpits pels càstigs que no l’Església, ni els tribunals ordinaris, sinó Déu mateix, els infligirà a causa de tals pecats.

Un capellà que menjava molt, bevia i fornicava

No solament no han llegit tot el que diu la Bíblia sobre aquesta mena d’actes —no s’hi estalvien adúlters i homosexuals—, sinó que tampoc no han llegit passatges dels escrits apòcrifs cristians, molt alliçonadors. Així, per exemple, en l’anomenat Apocalipsi de Pau, de cap a mitjan segle III, escrit possiblement a Alexandria o un altre lloc d’Egipte, es llegeixen coses molt esborronadores. Un que visitava l’infern —van fer-ho Ulisses i el Dant, igualment— va veure un vell agafat pel coll, al qual els dimonis traspassaven amb forques molt roents. Aquest visitant pregunta la raó d’aquest suplici, i l'àngel del Tàrtar li respon: “Aquest que ara veus era un capellà que no complia com cal el seu ministeri: menjava molt, bevia i fornicava, i al mateix temps repartia la sagrada forma davant l’altar santificat”. I en veure’n un altre cobert de foc fins a la cintura, amb cucs que li sortien de la boca i dels narius, gemegant i plorant, pregunta el foraster: “Què ha fet, aquest?” Diu l’àngel: “Aquest és un diaca que es menjava les sagrades ofrenes, fornicava i no feia res de just davant Déu. Vet aquí per què purga la seva pena, sens treva”. (Ho hem traduït de l’edició francesa de La Pléiade, 1997, pàs. 811 i següent.)

Els seglars descreguts no saben què espera als pecadors a la ultratomba, ni els sol importar gota. Els clergues, per contra, estan obligats a saber-ho: haurien de sentir una esgarrifança fenomenal en llegir aquesta mena d’apocalipsis. Deu ser que ara ni els homes d’Església no llegeixen les Escriptures.