EL LECTOR ACCIDENTAL
VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Un país de Rimbauds

Un país de Rimbauds / HULTON ARCHIVE Zoom

En contrast amb la dimissió o l’arraconament de gran part dels nostres novel·listes sèniors, es constata l’ambició i la visibilització dels autors catalans joves. Ara bé: ¿i si els dos fenòmens estiguessin connectats? Repassem unes quantes trajectòries d’autors que van ser joves promeses fa unes dècades.

El primer cas que recordo, i també el més extrem, és el de Toni Pascual, que el 1982, als disset anys, va guanyar el premi Sant Jordi amb Christian. Tres anys més tard va publicar la seva segona novel·la, La febre, i va abandonar l’escena literària. Quan Astrid Magrans va guanyar el premi Just Manuel Casero el 1991 amb Breu també tenia disset anys -va ser comparada pel jurat amb Arthur Rimbaud-, i no va tornar a publicar fins al 2010 abans de retornar novament al silenci.

Entre els autors d’un sol llibre, destaca Carles Mengual, que el 1988 va publicar el recull de contes Coca-cola i Julieta, elogiat per lectors tan diversos com Dolors Oller, Isidor Cònsul, Maria Antònia Oliver i Manel Ollé. Un altre one-hit author va ser Jaume Capó, que un any abans havia publicat Trànsit a l’editorial Àrea, llavors considerada la punta de llança de la modernitat. Sílvia Manzana va desaparèixer de l’escena literària després de publicar tres llibres, dos d’ells premiats, entre 1988 i 1989. Tots aquests autors tenen en comú que van deixar de publicar abans de complir els trenta anys.

La dels noranta va ser una altra dècada amb abandonaments. Amb Trucant a les portes del cel Bel Bosck va guanyar el premi Casero el 1994 i es va acomiadar amb Polaroid, el 1996, als vint-i-set anys. Josep Pujol, que més que una promesa era una realitat, ja que havia publicat quatre llibres de contes i la novel·la Tatuatges, va deixar de publicar ficció el 1999, el mateix any que ho va fer Montse Palau -de qui llavors es parlava molt-, autora d’ Interferències.

El 2000, Carles Miró guanya el premi Documenta amb el seu primer i últim llibre, La germana gran. L’any 2005 deixa de publicar Manel Zabala (premis: Serra d’Or, Talent FNAC, Fundació Enciclopèdia Catalana), autor d’uns quants reculls de contes i de la novel·la Rates. Edgar Cantero va obtenir el premi Crexells el 2008 amb D ormir amb Winona Ryder i el 2011 es va acomiadar amb Vallvi per escriure en anglès. També el 2011 deixa de publicar Pere Guixà, autor de sis llibres de contes i considerat un gran renovador del gènere. El mateix any apareix L’últim dia abans de demà, l’última novel·la d’Eduard Màrquez, un autor consagrat i traduït, i es publica l’últim llibre en solitari de Borja Bagunyà, que havia guanyat el premi Mercè Rodoreda i el Premi Òmnium.

Potser alguns lectors adduiran que tot plegat no és rellevant perquè han sorgit altres autors. El cas, però, és que tots els que hem citat -igual com els membres de la Generació dels Setanta- van ser autors novells, promeses que van tenir el seu moment de glòria i que, amb els anys -o de sobte-, van anar perdent protagonisme en els mitjans de comunicació i a les llibreries. Cronos es menja els fills a tot arreu, però recordem el que deia Montserrat Roig a finals dels setanta: “Si això hagués estat una literatura normal, als joves no ens haurien afalagat tant”.

Posar èmfasi en el relleu

Hi coincideixo: el pes específic dels joves és un fenomen que caracteritza la literatura catalana des de la Transició, potser perquè les patums anaven desapareixent i va semblar necessari posar èmfasi en el relleu generacional. La tendència que constata Montserrat Roig es manté: els joves són tan ben tractats que més endavant els costa satisfer les expectatives, fet que pot explicar tantes dimissions.

El fenomen ha augmentat amb el rejoveniment de les redaccions periodístiques i amb l’arribada de les xarxes socials. Avui dia, la joventut és la millor publicitat, de manera que a cada temporada apareixen facsímils de Rimbaud, l’autor que va deixar de publicar als vint anys. Ara bé, ell no es dedicava a la novel·la, que és un gènere que requereix experiència, ofici i constància, qualitats que tendeixen a millorar amb el pas del temps.

No totes les evolucions tenen la mateixa causa, ja que cada autor està influït per factors com la feina, la salut o la família. Sigui com sigui, tinc la sensació que els contes vacil·lants amb què es va estrenar Carme Riera als anys setanta van merèixer més atenció mediàtica que les seves novel·les de maduresa, igual com em sembla que és per raons d’edat que es parla més de les obres d’Eva Baltasar que de les d’Imma Monsó, i que la segona novel·la d’Irene Solà ha rebut més atenció que la tercera de Marta Rojals, però la següent -si n’hi ha- en tindrà menys que la d’algun autor nascut al segle XXI que encara no coneixem. L’entronització dels escriptors novells, també en els premis a la millor obra de l’any, no es pot desvincular de la caiguda en desgràcia dels sèniors. Per molt que cada generació actualitzi sensibilitats, temes i aproximacions, em fa l’efecte que un dels trets (al peu) de la literatura catalana és que les febrades de Twitter s’hi han consolidat com un criteri rellevant. És comprensible que cada autor que comença es pensi que és el primer, però no que el sistema literari ho assumeixi. Si cada generació descobreix la sopa d’all, es fa impossible avançar. El que no és tradició és Google.