Amb els mateixos focs d’artifici que a França celebren el 14 de juliol, els nois de les perifèries assetgen les comissaries. El patriotisme és un marit d’anada i tornada com a l’obra de Jardiel Poncela. Què hi farem, que dirien els clàssics. El ministre de l’Interior francès, Gérald Moussa Darmanin, diu que vol prohibir la venda dels tubs amb què es llancen els coets. No cal fer-se marxista per ser materialista, perquè ho és encara més el liberalisme. Tan sols varia el sentit de propietat del material entre tots dos. Un autoritari va d’un altre pal, té una visió del món més romàntica, més idealista, ja que prohibiria no els focs sinó els suburbis. Potser com més ens separem dels objectes, més lluny som de tot el que és possible.

¿Recordeu quan els francesos del 68 deien “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”? Quin misteri. No és el mateix l’impossible per a un pobre que per a un ric. A França, als barris marginats, ja fa temps que la gent que hi viu parla en veu baixa de guerra civil, amb aquestes mateixes dues paraules que nosaltres encara arrosseguem com una làpida sepulcral. Cada època té el seu nom, i encara està per veure quin li donarem (o li donaran) a aquests dies, que ni tan sols veiem passar perquè vivim confinats sota l’ombra d’una desmoralitzant pandèmia. En podríem dir els dies més cecs, per citar un altre clàssic. Però no cal refiar-se dels noms de les èpoques, són teatralitzacions, màscares, això és el que deia l’historiador francès Dominique Kalifa, professor a la Sorbona, que va morir el mes passat. Els seus articles acostumaven a sortir sovint al diari Libération. Kalifa havia entès com la cultura de masses del segle XX és filla de la criminalitat del XIX, de la fascinació que el crim exerceix sobre les classes populars i mitjanes. Per explicar-ho va prendre com a emblemes la Belle Époque i Fantomas, el bandit favorit dels surrealistes. Per cert, la màscara va ser símbol de Fantomas i, d’una altra manera, ara és símbol del nostre temps. El poder canvia de mans, per citar més clàssics, aquest cop Milosz. L’últim llibre de Kalifa es deia Les noms d’époque. De “Restauration” à “années de plomb” (Gallimard, 2020). És col·lectiu i ve a dir que no existeixen els períodes, sinó els problemes. També val per avui.