BarcelonaSembla que hi ha un joc de criatures amb figuretes de material sintètic que es diu Flagel·lants Warhammer (la segona paraula vol dir “martelleig de guerra”), que té molt d’èxit. Com ja va passar a l’Edat Mitjana, el joc dels flagel·lants ha aparegut en un moment que el continent, Catalunya inclosa, pateix una crisi greu.

Així van sorgir els flagel·lants, al segle XIII, a la Itàlia devastada per epidèmies, fam i guerres civils i intestines entre diverses ciutats estat, com un ritual que suposava que l’autoflagel·lació havia de servir per assolir la vida eterna, atès que la vida al món no oferia garanties ni benestar de cap mena. L’actual situació continental, també a causa d’epidèmies i de guerres, sembla que s’acosti a una apocalipsi semblant a la que va profetitzar Joaquim de Fiore l’any 1260: havia de venir la fi del món –d’això se’n diu mil·lenarisme–, i convenia preparar-se entomant el càstig de les xurriaques. Però no es va acabar el món ni llavors ni l’any 2000, malgrat les profecies.

Els catalans, en haver patit darrerament, i secularment, una llarga sèrie d’adversitats, també podríem sentir la temptació de flagel·lar-nos. No ho féssim! Vegeu: un avantpassat nostre, el dominic sant Vicent Ferrer, es flagel·lava a tort i a dret, com explicava l’Abbé Boileau al llibre Histoire des Flagellants, de 1701. Hi diu que Vicent Ferrer no s’oblidava d’aplicar-se una dosi de “disciplines” cada nit, devotament. Hi afegeix: “Els que veien aquell turment no solament no podien contenir les llàgrimes, sinó que es reunien fervorosos al voltant d’aquell sant home; i de vegades eren deu mil, de vegades vuitanta mil, els uns per veure l’espectacle, i els altres per sentir els sermons d’aquell admirable predicador”. Ja sabíem que Vicent Ferrer era un predicador de primera: l’editorial Barcino va publicar cinc volums d’arengues i estirabots seus, que es troben a l’abast de qualsevol lector. Són més amens que un joc de figuretes.

Però exposarem una hipòtesi sobre per què Vicent Ferrer es castigava tant. Embolicat en una disputa molt agra entre el papa de Roma i el cismàtic d’Avinyó, hi va barrejar estratègicament i subtilment la unió de les corones de Castella i d’Aragó en la persona de Ferran I, primer rei d’una dinastia castellana a la nostra Corona. D’aquell fet, el dit “compromís de Casp”, ens van advenir tants de maldecaps que quasi podríem suposar que Vicent Ferrer va flagel·lar-se fins a la mort per haver col·laborat a endossar-nos a catalans i aragonesos un membre de la casa dels Trastàmara. L’anhel de molts catalans corre en el sentit contrari. Per tant, res de flagel·lar-nos: a gaudir del que sigui possible, i tirem avant. Perquè no s’acaben ni el món ni Catalunya.