Llegeixo que “fa sentit” que les escoles aturin les classes si hi ha episodis de calor. Podem discutir què és un episodi de calor i què no ho és i fins on han d’aguantar les criatures (mentre els grans ens barallem pel control del termòstat), però del que no hi ha dubte és que de sentit no en fa gaire, per no dir gens. Fins fa molt poc les coses tenien sentit. Tanmateix, en articles d’opinió o en classes universitàries es comença a recórrer a fer com si fos més culte i fins i tot genuí que tenir, i el nombre d’iniciats en aquest ús guanya adeptes de dalt cap a baix.

Més genuí perquè s’apartaria de l’ús general en castellà peninsular reforçant la proverbial versatilitat del nostre fer. Curiosament, però, també en el castellà d’Hispanoamèrica s’estén la percepció que hacer sentido és més fi i culte que tener sentido, i no pas perquè soni més genuí sinó perquè acosta al referent més prestigiós en aquelles societats: l’anglès to make sense.

Fa de mal dir si són dos fenòmens independents o que se sumen. De fet, alguns diccionaris recullen l’expressió no fer sentit com a sinònima de no significar res, amb l’exemple “Aquesta frase no fa sentit”. I fins i tot Gabriel Ferrater assegura en un poema que "tot fa sentit". També el castellà documenta aquest ús des d’antic, però com que sempre havia estat molt minoritari, els acadèmics de la RAE hi veuen ara només un anglicisme indesitjable.

Sigui com sigui, alguna cosa té fer que agrada als que volen parlar "més bé". Entre ells, fer part (forma viva en certs parlars) guanya terreny a formar part, i fer confiança a tenir-la, mostrar-la o, simplement, confiar. Ara que estem en campanya no faltaran polítics que en lloc de demanar-nos que hi confiem voldran que els fem confiança. Potser dient-ho així no canta tant. En tot cas, no deixa de ser curiós que recórrer al verb més bàsic, fer, elevi el to. No sembla que tingui gaire sentit, però potser en fa.