Quan arribes a una festa i veus que hi ha la persona que t’agrada

Escoltava aquest estiu un capítol del podcast Deforme semanal, d’Isa Calderón i Lucía Lijtmaer, dedicat a les coses que ens fan feliços. Elles van esmentar les cançons amb sintetitzadors dels anys vuitanta, el plaer de veure caure en desgràcia algú que ja saps que és un farsant, o el moment en què entres en una festa i descobreixes que hi ha la persona que t’agrada. “Em sento com si estigués protagonitzant la meva pròpia pel·lícula –explicava Lijtmaer–. Tens la sensació que se t’encongeix l’estómac, no pots menjar, només pots seguir com un radar aquella persona, fas veure que no la mires però saps on és a cada moment i saps que no te n’aniràs d’allà sense haver-hi parlat”. Si a sobre la persona en qüestió t’ha donat pistes que indiquen que a ella també li agrades tu, la injecció d’oxitocina és total, em deia la Lucía a cau d’orella. Tot seguit va recordar aquell dia que va coincidir en una festa prepandèmica amb un noi guapíssim –clavat a James Dean– que li agradava, i l’atracció era mútua, però ella va trigar tant a fer cap pas que va entrar en escena una noia que era model i es va acabar enrotllant amb el seu James Dean. Aquell dia Lucía Lijtmaer va aprendre que sempre pot venir algú a fotre’t la festa enlaire. És a dir: que la felicitat dura mentre dura, i que no sol durar gaire.

La recerca de la felicitat és la cosa més ben repartida del món, diu André Comte-Sponville en el llibre La felicidad, desesperadamente (Paidós). I també: “L’objectiu de la filosofia és la felicitat. O, més exactament, l’objectiu de la filosofia és la saviesa i, per tant, la felicitat. Però no una felicitat qualsevol. La felicitat que volem, la felicitat que els grecs anomenaven saviesa, no s’obté amb drogues, ni mentides, ni il·lusions, ni diversió en el sentit que Pascal donava a aquest terme. És una felicitat que s’obté en una certa relació amb la veritat: una veritable felicitat o una felicitat veritable”. La felicitat és l’objectiu, la veritat és el camí. 

Comte-Sponville adverteix que no som feliços, però no sempre perquè tot vagi malament. “També passa, i més sovint, que no som feliços ni tan sols quan tot ens va més o menys bé. ¿Què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho i no ho som? Ens falta la saviesa. Ens falta aprendre a viure”. La felicitat, segons ell, és “aquell espai de temps en què l’alegria sembla immediatament possible”. És el que va experimentar Lijtmaer quan encara pensava que aquella nit podia acabar al llit amb el clon de James Dean.

El plaer de viure sense dolor al cos ni pertorbació a l’esperit

Epicur opinava que mai no és massa aviat ni massa tard per ocupar-se de la salut de l’esperit. “Dir que encara no és hora d’aspirar a la saviesa, o que l’hora ja ha passat, és com dir que l’hora de ser feliç encara no ha vingut, o que ja ha fugit”. El que cal, afirmava amb convicció, és “que ens ocupem del que ens fa feliços, perquè quan ho som ho tenim tot, i si no ho som ho fem tot per ser-ho”. Ho llegeixo en el volum Sobre la felicitat (Vibop Edicions), que recupera dos breviaris d’Epicur: la Carta a Meneceu i les Màximes capitals. La traducció és de Jordi Cornudella. Els va traduir fa un quart de segle “amb l’ànim que els partidaris de la felicitat, i no els saberuts, poguessin accedir sense entrebancs afegits al pensament del savi Epicur”.

El plaer és el principi i el fi de la vida feliç, deia Epicur, que entenia la felicitat com el fet de viure sense dolor al cos ni pertorbació a l’esperit. Però el clàssic grec no ens estava incitant a fer grans banquets ni grans orgies: “Els àpats senzills reporten el mateix plaer que els tiberis refinats, quan s’ha suprimit del tot el dolor degut a la carència”. I tenia clar quin era l’ingredient principal d’una vida feliç: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l’amistat”