Hi ha llibres que t’impacten més enllà del que és raonable. Libre (Anagrama), de Lea Ypi, n’és un. És la història d’una nena que creix en un país que s’enfonsa. El país és Albània i la nena acabarà sent professora de teoria política a la London School of Economics i una pensadora influent. El text és una novel·la autobiogràfica, a estones commovedora, a estones tràgicament divertida. És una lliçó d’història i una reflexió, més valuosa que qualsevol assaig, sobre la llibertat. Quina llibertat? Què és la llibertat?

Lea Ypi va néixer fa 43 anys a Tirana, últim reducte de l’estalinisme. Va ser una nena comunista com cal, en una família culta i atemorida, en què el pare i la mare no coincidien políticament, amb una àvia que posava pau i sentit comú fins on podia. Tots eren revolucionaris, però de revolucions diferents: la favorita de l’àvia era la francesa; la de la mare, l’anglesa; la de la Lea, la russa, i la del pare, la revolució que encara havia d’arribar. Però el que va arribar va ser el daltabaix del comunisme a Albània (1990) i la guerra civil (1997), que la Lea va viure dels 10 als 17 anys. Havia viscut enganyada en la ficció d’un règim suposadament lliure i coherent. La família, per protegir-la, li havia amagat la realitat tràgica que patien. Quan tot esclata, ella entra en xoc: es queda sense veu, només té llàgrimes. "No puc deixar de plorar. Intento contenir les llàgrimes, però no puc. No puc parlar. No sé què fer".

Els protagonistes del llibre són ells quatre, però també Stalin i Lenin, Voltaire i Rousseau, Marx i Hegel, Enver Hoxha (l’oncle Enver, per a Lea) i Tito, fins i tot Napoleó. També els veïns, els professors, els parents, els amics de l’escola... I per descomptat una ideologia bona (el socialisme, que incloïa la llibertat autèntica) i una de malvada (el capitalisme, amb una falsa llibertat només per als rics). La nena Lea interioritza que els albanesos són pobres però feliços, i que la veritat està del seu costat. Les cues per comprar, les cases sense tassa de vàter o la Coca-Cola com un luxe els té del tot normalitzats. No ha vist res més. Malgrat les sovintejades baralles a casa i les ocultacions (o potser gràcies a elles), se sent estimada i protegida, tot i que no entén que li parlin en francès, cosa que li fa sentir-se estranya davant dels companys. Una estranyesa i una diferència que d’alguna manera l’acaben salvant.

Ho repeteixo. És un llibre revelador per la senzillesa com mostra la utopia frustrada del comunisme i el miratge del neoliberalisme. La combinació d’una mirada infantil recreada des del bagatge d’una acadèmica adulta converteix aquesta narració, basada en fets reals, en un emocional revival històric de calat polític. Des de la perifèria albanesa, ens confronta amb les dogmàtiques i violentes batalles ideològiques del segle XX que han costat tantes vides, per concloure que, "malgrat totes les restriccions, els éssers humans no perdem mai la nostra llibertat interior: la llibertat de fer el que és correcte".

La història de Lea Ypi també és la nostra: aquí vam tenir l’altra cara d’una dictadura autàrquica. En plena desorientació ideològica global, és oportú recordar-ho.