No fa gaires dies, un home que viu al carrer i anava pertot acompanyat d’una gossa anomenada Sota, a Barcelona, va ser interpel·lat per la policia municipal. El gos, tement que el seu amo pogués sofrir algun mal, sembla que va ensenyar les dents i que va mossegar l’agent de la policia. Aquest, segons fonts oficials, li va disparar un tret i el va matar, temerós ell mateix, al seu torn, que el gos li fes cap mal.
Els gossos són, possiblement, els animals més nobles que ha creat la naturalesa. Molta gent que ha conviscut un quant temps amb una parella humana, o diverses, assegura que mai no s’havia sentit tan lleialment i permanentment estimada com pel seu gos. És una afirmació perfectament plausible perquè, com que els gossos no parlen, no hi ha mai cap equívoc entre ells i els seus amos. La conversació dels amants, per contra, neix tan plena d’equivocacions (l’enamorament) i d’equívocs (el llenguatge humà), que no ha d’estranyar que un home o una dona puguin sentir-se perfectament estimats -si considerem que el sexe té poc a veure amb l’amor- per un gos, un gat o un cavall. Una taràntula ja és una altra cosa; una boa constrictora o un cocodril, també. Deixem de banda el fet que caldrà que es demostri que el gos va significar un perill per a la integritat física del policia; ho investiguen. Però en tot aquest assumpte destaca un altre element de més gran importància. Quan això va passar, i havent la ciutadania vist un gos que bellugava la cua per acabar morint del tret que li havien disparat, les associacions animalistes i molta més gent carregada de bons sentiments -¿ànimes belles goethianes?-, van posar el crit al cel, es van manifestar, van deixar flors i van encendre espelmes al lloc on el gos havia estat abatut; uns quants van plorar, d’altres van abraçar-se a l’amo del gos com qui abraça, al tanatori, l’amic a qui se li ha mort la mare o el germà.
Aquesta és la consideració que avui volíem transmetre als lectors: ¿pot arribar el dia en què els drets dels animals ens semblin més importants que els de les persones? ¿Arribarem a veure queixes, denúncies i planys per la mort d’un animal superiors als que es produeixen per l’assassinat, o simplement la mort de qualsevol ésser humà? Potser homes i dones han assumit que la seva dignitat ja no significa res, i que ara caldrà que dediquem el nostre sentit de la justícia, del deure i de la moral a atorgar als animals aquells drets dels quals, aparentment, els humans ja ens trobem desposseïts.
