HE LLEGIT NO SÉ ON

La mort s’assembla a la primavera

La mort s’assembla  a la primavera / FRANCESC MELCION Zoom

L’art de reciclar la vida per transformar-la en literatura

“A la mare li agradava repetir que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura”. Ho diu Sergi Pàmies a Nadala maternofilial, el tercer dels relats de l’esplèndid recull L’art de portar gavardina (Quaderns Crema). La prova que Teresa Pàmies va ser coherent amb aquests principis, explica el seu fill, és que “quan ja no va poder reciclar el que vivia en articles, llibres o col·laboracions radiofòniques, la mare es va morir”.

Certament, transformar la vida en literatura sembla de vegades l’única sortida. També quan la vida fa mal, tot i el risc d’enfonsar-te encara més en la misèria. L’escriptor britànic C.S. Lewis recordava haver llegit aquesta frase: “Em passo la nit despert amb mal de queixal, donant voltes al mal de queixal i al fet d’estar despert”. Se la va aplicar a si mateix quan se li va morir la dona: no només vivia immers en la tristesa, sinó pensant en el drama de viure un dia i un altre i un altre immers en la tristesa. Lewis es preguntava si escriure la crònica del dol no li faria eixamplar encara més el dolor. Però tampoc sabia ni podia fer altra cosa i, doncs, escrivia. “Escrivint per treure els pensaments cap enfora, em sembla que me’n separo una mica”, confessava a Una pena en observación (Anagrama, traducció de Carmen Martín Gaite).

Un llibre nascut del dolor per la pèrdua del company

Marta Orriols ens fa saber, en una nota al marge del llibre, quin és l’estat d’ànim que la va impulsar a escriure Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi en català, Lumen en castellà i, atenció, Éditions de Seuil en francès): el seu company i pare dels seus fills havia mort tot d’una en un accident, i ella transitava per dies farcits de dolor i de desconcert. “La meva veritat és aquell dolor i la necessitat d’aprendre a reescriure el guió de la meva vida”, diu la Marta. Del dolor no n’ha nascut un llibre autobiogràfic sinó una novel·la en què també hi ha una pèrdua sobtada i una reescriptura forçosa d’un guió vital.

He devorat Aprendre a parlar amb les plantes (a la venda a l’octubre). Marta Orriols -que va debutar el 2016 amb el recull de contes Anatomia de les distàncies curtes, també a Periscopi- narra una història que no és la seva, d’acord, però és en certa manera la de tots els afligits, la dels qui han caminat a contracor per l’altra banda de la vida. La Marta s’ha atrevit a afrontar un tema literàriament delicat (la mort i les seves conseqüències) i se n’ha sortit de primera. “La mort repara tot el que és irreparable, és irreversible i ho tergiversa tot -constata la Paula, la narradora de la novel·la-. Ha modificat el Mauro i l’ha posat en algun lloc proper als sants i als innocents. La mort s’assembla a la primavera”.

La Paula acumula una ràbia comprensible contra el Mauro, que li va fer una revelació explosiva hores abans de morir-se, i la descarrega com pot: “Ha mort el Mauro però soc jo qui ha d’assumir la seva desgràcia, ha mort ell i a mi em toca reinventar-me?”

Cicatrius, càmpings, piscines i banys a la llum de la lluna

Amb els llibres que m’han acompanyat aquest estiu podria jugar a les lectures encadenades: Marta Orriols signa el segon dels epílegs de l’aplec de contes A les ciutats amagades, de Natàlia Cerezo (el primer va a càrrec de J.L. Badal), publicat per Rata. També aquí s’endevinen pèrdues, cicatrius i sotracs emocionals. Càmpings, piscines, carreteres i escapades nocturnes dibuixen, amb un domini formal envejable, uns paisatges íntims que no ens són estranys perquè tots poc o molt hi hem passat. Però no tots els sabem convertir així de bé en literatura.