La tristesa, la culpa, l’angoixa, la fugida de la zona zero del dolor

“Ja estem morts, amor, l’única cosa que ens queda és acabar de passar aquest infern amb dignitat. Junts. Sense ocultacions. Confiant l’un en l’altre”. Són paraules de Minerva a Tristany a la novel·la Ja estem morts, amor, de Xavier Aliaga (Angle Editorial), un d’aquells llibres que es llegeixen de pressa però es paeixen a poc a poc. Un llibre que ens trasbalsa de la primera a l’última pàgina, i en aquest cas dir això no és cap tòpic. D’entrada, sabem que la narradora ens parla des d’un hipotètic més enllà: “Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la història”. Que les històries només les poden explicar els supervivents és una cosa que ara i aquí els lector no ens plantegem. Hem comprat a l’autor la primera premissa: la història ens arriba a través d’una noia morta que pot fer de narradora omniscient perquè “morir és l’única manera de saber-ho tot”.

El tot és l’existència d’un matrimoni en crisi –Tristany i Minerva– que s’està intentant recompondre quan té lloc un accident de cotxe en què moren de cop les dues filles de la parella, Anaïs i Chloe. El tot és la tragèdia, el dol, la desesperança. Les ganes de morir-se definitivament, de suïcidar-se. I el no poder-ho fer perquè “seria com condemnar Anaïs i Chloe a una segona mort”.

[És el mateix procés mental que va apartar la idea del suïcidi del cap de Julian Barnes, després que es morís la seva dona: “Em va costar, però recordo el moment (o més aviat el raonament inesperat) que va tornar menys probable el meu suïcidi –escriu Barnes a Nivells de vida–. Em vaig adonar que, si estava viva, ho estava en els meus records. Naturalment, també ho continuava estant, i molt, en la ment d’altres persones, però jo era qui la recordava més. Si era enlloc, era dins meu, vaig interioritzar. No em podia matar perquè llavors també la mataria a ella. Moriria per segon cop”.]

Xavier Aliaga retrata com si l’hagués patit el dol dels supervivents. La tristesa i la culpa. El primer Nadal sense les filles. L’angoixa per la impossibilitat de tornar enrere. El retorn a la feina. La mudança que Minerva decideix per tots dos, assumint que l’allunyament de la zona zero del dolor serà un dels pocs pal·liatius amb sentit. Les paraules que volen reconfortar però mortifiquen. El dia que Minerva s’adona que ja no pensa en les filles a totes hores. El despertar del desig anestesiat. El segon Nadal, que s’acosta amenaçador com una tempesta elèctrica. La roda que gira fins que deixa de girar.

“Sols vull advertir que aquest llibre no va de mort, sinó de vida”, ens diu un personatge a l’epíleg de la novel·la (un epíleg d’aquells que et fan reinterpretar la lectura sencera, títol inclòs). El llibre va de vida, sí: de supervivència. I d’amor. D’amor esquerdat, d’amor devastat, d’amor reconstruït. Perquè l’amor és l’únic camí contra la intempèrie, per bé que hagi estat justament l’amor el causant d’aquesta intempèrie.

Soc mort i no seré mai pare, soc mort i la meva mort en portarà d’altres

He recordat la narradora de Xavier Aliaga a l’inici de Que et plori el Tigris, un relat d’Emilienne Malfatto que ha guanyat el Goncourt a la primera novel·la del 2021 i que ha publicat en català Edicions de 1984, amb traducció de Mia Tarradas. “Porto la mort a dins –diu la primera de les veus que donen forma al text–. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà”.

També en aquest llibre, ambientat a l’Iraq, es dona veu a algú que ja no és ningú: “Soc mort i no seré mai pare, marit, mai més amant ni amic. (...) Soc mort i la meva mort en portarà d’altres”.