HE LLEGIT NO SÉ ON

Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu

Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu / ARA Zoom

Les supervivents de l’horror s’expliquen vint anys després

“No estic viva -revela la Mado a la Charlotte-. Observo els que sí que ho estan. Són fútils, ignorants. Segurament és així com s’ha de ser per viure, per anar fins al final del temps de la vida. Si tinguessin el coneixement que jo tinc estarien com jo. No estarien vius. Et dic tot això perquè només ho puc confiar a una igual, perquè tu ho entens”.

Feia temps que una lectura no se’m clavava tan endins. L’autora francesa Charlotte Delbo (1913-1985) va participar amb el seu marit en la resistència al nazisme. A ell el van afusellar, a ella la van deportar a Auschwitz-Birkenau en un comboi de 230 dones. Va sobreviure per explicar-ho. La seva trilogia Auschwitz et après mostra les dificultats -sovint insalvables- que van experimentar les persones que havien estat als camps de la mort a l’hora de reincorporar-se a la quotidianitat i tornar-se a sentir vives.

Club Editor acaba de publicar el tercer volum de la trilogia, titulat La mesura dels nostres dies i traduït per Valèria Gaillard. En aquest llibre Delbo retroba, vint anys després de l’alliberament, algunes dones (i algun home) que van tastar l’horror i els demana com els ha tractat la vida. Les deixa parlar i nosaltres, lectors, gairebé les escoltem. La mateixa Delbo també hi diu la seva, en prosa i en vers. Tot plegat ens ajuda a entendre què vol dir haver patit un dolor majúscul, haver trepitjat l’infern sense sabates. És el que diu Joan-Carles Mèlich a Contra els absoluts (Fragmenta): “L’ésser humà sí que ha creuat les portes de l’infern. Alguns n’han tornat, i aquí radica la importància del testimoni”.

Oblidar l’infern dels camps no és possible i seria atroç

“Des de fora, jo estic viva entre els vius”, continua la Mado. “Veient-me, podrien pensar que visc. Treballo. M’ocupo de la casa. M’interesso pel que passa pel món, pel que passa al meu barri. M’interesso pels estudis del meu fill, pel seu futur. Una altra paraula tramposa, el futur... [...] Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç. [...] No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu”.

Una altra dona, la Poupette, es va dir moltes vegades que hauria estat millor no tornar. “Un cop lliures, dúiem el dol que no havíem dut allà”, recorda. El testimoni de la Gilberte és dels més tristos: “Si em preguntessin què ha passat des que vaig tornar diria: res. Admiro les que han tingut forces per tirar endavant”.

I van anar tornant els colors, els sons, les olors, els sabors

En canvi, Charlotte Delbo és de les que va aconseguir viure de nou. No va ser fàcil ni ràpid. “Per ella mateixa, pel seu propi pes, la realitat va recuperar els seus contorns, els seus colors, els seus significats, però tan lentament... Jo descobria, amb llargs intervals, un nou tret, un nou sentit. De mica en mica recuperava la vista, l’oïda. De mica en mica reconeixia els colors, els sons, les olors. Els sabors, molt més endavant”. Durant anys, no va poder llegir. Obria un llibre i li semblava que estava fora de lloc. “Fora de les coses, de la vida, de l’essencial, fora de la veritat”. No podia refugiar-se en els llibres perquè “era com si sabés per endavant què hi havia escrit, com si ho sabés d’una altra manera, amb un coneixement més cert i més profund, evident, irrefutable”. Fins que un dia va agafar un llibre, un llibre qualsevol, i va saber-hi entrar.

La traductora Valèria Gaillard té clar que la trilogia de Delbo no s’ha de llegir com unes memòries, sinó com un text literari, fruit d’un treball d’estil remarcable. “La seva aposta per l’essencialitat -diu Gaillard-, per mitjà d’un relat de frases breus i parc d’adjectius, forja una prosa de cop de puny, de galleda d’aigua freda a la cara del lector”.