La idea de tenir un fill neix del no-res i ho acaba arrasant tot

“Per a la majoria dels casats, el patró habitual és una minva de l’amor passional, però un augment de la vinculació profunda. Es veu que aquesta resposta de vinculació va evolucionar per mantenir unides les parelles prou temps per tenir i criar els seus fills. La majoria de mamífers no crien junts la seva progenitura, però els humans sí”. Ho llegeixo a la novel·la Departament d’especulacions, de Jenny Offill, publicada per Amsterdam en català i per Asteroide en castellà. L’autora nord-americana toca la mar de bé un tema diguem que trivial: enamorament, maternitat, adulteri, i-ara-què.

He tornat al llibre d’Offill després de llegir Boulder (Club Editor), d’Eva Baltasar, el segon volum de la trilogia que va arrencar amb l’aclamada Permagel i es tancarà amb Mamut. També Boulder aborda els efectes perniciosos de la procreació en la relació de parella. Ho fa amb una prosa més aspra que la de Permagel, i amb menys humor. “A mi els nens no em proven”, avança la narradora abans que arribi, com un convidat mortal, la malaltia que fins llavors patien només els altres: “Vull un fill, un fill nostre”, li diu la Samsa. La idea se li ha instal·lat amb contracte indefinit, sense marxa enrere. La Boulder, solitària de mena, ho viu així: “Tenir un fill és un projecte monstruós que es posa en marxa de cop, sense avisar. Neix del no-res amb una força inimaginable, capaç d’enderrocar-ho tot, com un terratrèmol”.

En efecte, gràcies o per culpa d’una inseminació artificial, la Samsa passa de ser la parella de la Boulder a ser “una dona que ha subrogat la pròpia vàlua al benestar d’una criatura”. Ja durant l’embaràs, la futura nena és vista com “aquella cosa encara sense cervell però tirànica que li xucla l’enteniment [a la mare gestant] mentre li grava la lliçó de l’eterna fidelitat a les parets deleroses i modelables de l’úter”. La maternitat de la Samsa (“aquesta nova dona que ja no viu per ella sinó a través de la vida d’una altra”) converteix la Boulder en una exiliada, en una persona desplaçada que ha perdut la casa i el nord.

“A veces siento que la maternidad me destruyó. / Nada, eso”. Ho confessa l’argentina Marina Yuszczuk en el poemari Madre soltera, publicat per Las Afueras. En un altre vers, la poeta diu: “Este año mi vida sexual es estar en la cama con mi bebé / y esto me trae problemas”. Doncs això: que la maternitat et xucla i t’esclavitza i et recanalitza el desig. “La maternitat -escriu Eva Baltasar- és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat”.

La bona escriptora escriu sobre la maternitat en lloc de fer de mare

La inevitable i malparida ambivalència maternal és igualment el motor de la més que recomanable novel·la Las madres no, de l’autora en llengua basca Katixa Agirre. L’ha publicada en castellà l’editorial Tránsito i està previst que surti en català amb el segell d’Amsterdam. La bona escriptora, apunta Agirre, és la que es tanca a l’habitació i no n’obre la porta ni que el seu fill la colpegi, plori o supliqui. La bona escriptora contracta mainaderes perquè estiguin amb el nen mentre ella escriu. La bona escriptora utilitza la pròpia maternitat com a matèria primera de la literatura que fa, encara que mentre escrigui no pugui exercir de mare. La bona escriptora llegeix llibres sobre la teoria de l’aferrament, sobre la fisiologia del part, sobre mètodes de criança a l’Antiga Grècia, i no veu que el nen ha caigut del tobogan perquè té el cap ficat en un llibre. La bona escriptora és capaç de comentar Madame Bovary des d’una perspectiva de gènere, explicant per què el desig sexual de la dona i la seva falta d’instint maternal són en realitat dues cares de la mateixa moneda. La bona escriptora es pregunta si els seus fills li perdonaran algun dia el fet de ser tan bona escriptora. “La bona escriptora -conclou Katixa Agirre, sense embuts- en realitat voldria ser un home”.