01/04/2022

El mercat (masculí) està fatal

3 min
Leticia Asenjo debuta amb 'Divorci i aventura'

El càncer de la Jeanne espanta el seu marit, que desapareix del mapa

“No puc més”. En Matt pronuncia aquestes tres paraules i l’endemà deixa una nota sobre la taula de la cuina adreçada a la seva dona, que s’està sotmetent a les primeres sessions de quimioteràpia per culpa d’un càncer de mama. Li diu que està desorientat i vol reflexionar. Que la malaltia d’ella el turmenta. Que no suporta veure-la patir. Que se sent incapaç d’ajudar-la. Que ho fa pel seu bé, per no ser un llast, perquè està convençut que ella mereix algú millor. 

Després, a l’hospital, la Jeanne comenta que creu que el seu marit l’ha abandonat i li confirmen que és un comportament de manual: el dels homes que se’n van, que toquen el dos. Hi ha diversos patrons: “Els senyors grans que ho aprofiten per gaudir d’una segona joventut, el xitxarel·lo que no suporta les situacions difícils i també el malparit que deixa la seva dona a les flames per sobreviure a l’incendi”.

La Jeanne, que treballa com a llibretera, busca suport en tres desconegudes: la Brigitte, l’Assia i la Mélody. Dones amb passat tèrbol, amb examants dignes de ser oblidats i amb un fill que enyoren (el fill de la Jeanne i en Matt es va morir quan tenia set anys). Totes tres l’acullen, l’acompanyen i l’empenyen a cometre “una autèntica ximpleria”. Aquest és el punt de partida de la novel·la Una alegria esbojarrada, de Sorj Chalandon, publicada per Edicions de 1984 amb traducció de Josep Alemany. L’escriptor gosa ficar-se en la pell d’una dona amb càncer de mama i ens ho explica en primera persona, a la vegada que narra el procés d’alliberament i empoderament que experimenta la Jeanne al costat de les seves companyes d’aflicció i bogeries. Una mena de Thelma i Louise a la francesa en què els homes no surten gaire ben parats.

La Leti passa revista a una col·lecció de mascles bloquejats i ridículs

A la Leti no li cal una malaltia, però sí una separació, per jugar a ser una altra. Sempre ha fet el que s’esperava d’ella, mai s’ha atrevit a obeir els seus desitjos. Però ara li toca desencotillar-se i saldar comptes pendents. “Després de setze anys de practicar sexe amb la mateixa persona amb qui havia perdut la virginitat, de ser fidel a la fidelitat per convicció i de no haver follat des que m’havia separat, vaig pensar que potser havia arribat el moment de fer-hi alguna cosa. Si volia «florir i viure», com havia escrit en un dels exercicis xarons que havia fet per al curs de narrativa de l’Ateneu Barcelonès i, sobretot, «ser lliure i salvatge», hauria de fer alguna cosa que no hagués fet mai abans”.

Així arrenca Divorci i aventura, un llibre de la psicòloga Leticia Asenjo (Granada, 1978), publicat pel nou segell La Segona Perifèria, que es llegeix amb un somriure i es resumeix en una frase: el mercat masculí està fatal. La narradora, també psicòloga i mare de dos fills, s’ho munta amb una col·lecció grotesca d’homes bloquejats emocionalment, i ens en serveix un retrat divertit i addictiu. A veure amb quin mascle de la pitjor espècie s’enrotllarà ara, ens diem els lectors mentre passem pàgines. M’hi ha sobrat, això sí, el conte infantil del conillet Ramon, afegit amb calçador cap a la meitat del llibre no sé ben bé per què.

Divorci i aventura està escrit en català –amb una prosa planera, sense pretensions estilístiques– per una dona que un bon dia va renunciar a la seva llengua materna. “Però si rebutjava i feia fora els meus pensaments, el meu origen, a mi mateixa, qui quedava? –es pregunta–. Si no tenia paraules pròpies, com em podria expressar? En quina llengua escriuria? Com podria desitjar i construir les il·lusions? Un món intern bloquejat, fet de suro, per poder tirar endavant” . Aquí ressonen aquelles paraules de la Colometa –“Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant”–, tot i que Asenjo defuig el drama i dibuixa la vida com el que és, si ens la mirem des de la distància justa: una tragicomèdia.