Molt abans que el coronavirus buidés de vida els carrers de Nova York, Ponç Pons hi va viatjar convidat a fer un recital. Parlem de fa més d’una dècada. Però no hi va anar sol. Va anar-hi acompanyat de la seva parella de tota la vida, na Roser -fins aquí tot normal: s’estimen molt-. Ara bé, atenció! També se’n va endur l’illa de Menorca. Tota sencera. Ho heu llegit bé. No se sap com, però sí. Ben empaquetada, i cap a l’avió. Afortunadament, la vida és plena de misteris, oi?

I, ben pensat, és prou normal que carregués amb l’illa, perquè també se l’estima molt. Per què l’havia de deixar? Així, doncs, per Manhattan, per Central Park, al Met o al Guggenheim, a l’Empire State Building, pels carrers nevats, per Chinatown, Ponç Pons sempre anava ben acompanyat per na Roser, els ullastres, el Toro, Macaret, els moixos de sa Figuera Verda i per un Alaior convertit en Alayork, ¿capital dels Estats Units de Menorca?

Tot això ens ho explica a Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema), una passejada molt personal per aquesta ciutat-illa de la mà d’un illòman enyorat. Un Ponç Pons que a cada pas no aconsegueix, perquè no ho pretén, esclar, desfer-se del doble bagatge que sempre l’acompanya: la seva identitat menorquina i les seves amistats literàries. “Estic fet de literatura”, diu. Tant és així, que el dietari de l’estada, per exorcitzar l’enyorança, apareix intercalat, fragment a fragment, amb un llarg poema sobre la història de Menorca des dels inicis dels inicis: “Déu estava tot sol,/ no tenia companys,/ amics ni coneguts./ Fart de l’eternitat/ avorrida i tediosa,/ va fer el món en sis dies/ i després descansà, tranquil i satisfet,/ jagut sota un ullastre”.

“Jo aquí em sent més menorquí que mai”, escriu l’autor després de reivindicar una mediterraneïtat feta del “paganisme de les platges assolellades” i de “l’àcrata alegria vital del sud”. Es defineix, seguint Tzvetan Todorov, com un viatger “impressionista que s’interessa pel paisatge, els éssers humans i sobretot la cultura”. Un viatger que no pot parar d’escriure -“els dies escrits són més viscuts”- i a qui, quan una dependenta els pregunta si “¿son españoles? ”, ell li respon, irònic, “ creo que sí ”, i es posa a ratllar en menorquí amb na Roser.

I alhora que no es desfà ni un moment de la seva ànima menorquina, la reivindica oberta al món: “M’agrada la diversitat, la varietat, la diferència”. Què és, Nova York, sinó fusió multicultural? I mentre camina, el seu cap va recordant els autors de les lletres nord-americanes que l’han influït, entre els quals Thoreau com el més destacat: “Admir tot el que de bo ha fet aquest país i té d’especial aquesta ciutat, però jo sóc mediterrani, d’illa petita, i escric entre Thoreau i els grecs”.

En fi, “Nova York és espectacular, però jo no sabria viure dins un espectacle”, es confessa. I acaba: “Jo et salut, Nova York,/ pàtria dels immigrants,/ llar oberta, sopluig,/ far de terra promesa./ He intentat traduir/ l’emoció d’habitar/ (¿són gegants o molins?)/ el teu fondo skyline / i salvar-me vitenc/ de l’enyor versejant/ la història de Menorca”.