Així es descriu i es concep l’escriptora Jane Lazarre: mare blanca i jueva de fills negres. I, a més, filla d’un comunista nord-americà provinent de la immigració russa. El seu pare va lluitar a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil Espanyola, al batalló Abraham Lincoln, i va ser un dels líders del Partit Comunista Americà fins que el van expulsar als anys 50. No se m’acut cap ciutadana dels EUA més allunyada del que representa Donald Trump.

Ella mateixa de vegades es pregunta: "¿Què pensaria el meu pare sobre el llegat verinós de Trump, l'amenaça del feixisme i l’autocràcia que regnen als Estats Units i al món sencer? ¿Hauria estat capaç de conservar l’esperança i la convicció que sempre va afirmar que no havia perdut?" Ella té clar que és imperatiu continuar parlant "alt i clar de manera honesta, i de vegades de manera valenta, malgrat la confusió i l’ansietat que ens envolten". Així ho fa als dos textos reunits al llibre Una escritora en el tiempo (Ed. Las Afueras), un dels quals surt d’una conferència que el 2018 va pronunciar al CCCB i que aquesta institució ja va editar en català i anglès.

"Les persones estan atrapades en la història i la història està atrapada en les persones", diu citant James Baldwin. La seva història familiar arrenca al Greenwich Village de Nova York. Avui, amb la pandèmia encara ressonant i amb la democràcia trontollant (només cal veure el mimetisme del Brasil d’aquests dies amb el trumpisme), li tornen com una espiral "les pors de la infantesa i el dolor que crèiem haver enterrat". Als seus fills, ja de ben petits, els insultaven al carrer per negres i quan van fer-se grans els aturava sovint la policia perquè s’identifiquessin, tot i no haver fet res suposadament sospitós. Avui el petit és un executiu i fundador d’una associació sense ànim de lucre dedicada a ajudar el jovent negre i llatí. I el gran és actor a Hollywood.

El pare d’aquests nois i marit de Lazarre es va criar al sud nord-americà sota les lleis Jim Crow, vigents entre 1876 i 1965 i que van fer perviure la segregació racial –se n’hauria de dir directament apartheid– a totes les instal·lacions públiques. "La ignorància de la història racial i de les institucions racistes, així com el racisme que cada persona porta dins seu, continuen clarament instaurats i intricadament gravats a tot arreu de la Terra". També a Catalunya. En som conscients?

Amb el supremacisme blanc de nou desfermat i la rèplica del Black Lives Matter, la vida i l'obra d’aquesta filla d’immigrants jueus perseguits i assassinats pels pogroms russos i de l’Europa Oriental, d’aquesta filla d’idealistes socialistes que lluitaven per la justícia i la solidaritat entre els pobles, i d’aquesta mare de dos nois negres, agafa un sentit renovat. Com també l’agafa, en temps del Me Too, la seva condició de mare diguem-ne masculina: "La meva maternitat sempre ha estat influïda per la vida del meu pare, per la seva obra com a radical estatunidenc i la seva identitat d’immigrant, així com per la seva condició de pare que, des dels meus 7 anys [quan ella va quedar òrfena de mare], es va convertir en l’única mare que he tingut".

Lazarre entén que "les qualitats tradicionals masculines de la raó, l’autonomia i la fredor són dons humans que tots portem dins, així com també ho són la capacitat d’intimar i emocionar-se –que identifiquem, per tradició, com a femenines–, fonaments de l’empatia i pròpies de tots els éssers humans per sobre del seu gènere o identitat sexual". I creu que "l’única cosa eterna i natural en la maternitat és l’ambivalència i la seva manifestació durant els cicles de separació i unió amb els nostres fills, que se succeeixen contínuament". O sigui, una visió allunyada del mite de la bona mare.

A força de pensar la seva realitat de dona blanca i de furgar en les distorsions històriques i personals que contenen les definicions culturals de masculinitat i feminitat, Lazarre ha entès la profunditat i dificultat de combatre la increïble capacitat humana de negació i autoengany.