BarcelonaMentre llegia l'última novel·la que s'ha publicat aquí de la sud-coreana Han Kang, La classe de grec (trad. Héctor Bofill i Hye Young Yu; La Magrana), hi va haver un moment en què em va semblar que no l'estava entenent. La protagonista és una dona que acaba de viure la mort de la seva mare, que ha perdut la custòdia del seu fill, i que un dia perd també la capacitat de parlar. Amb l'esperança de recuperar-la, s'apunta a classes de grec clàssic, on es trobarà amb un professor que, ell, està perdent la vista. L'argument no és complicat; llavors, què és el que jo no estava entenent? Vaig parar de llegir, vaig deixar reposar el llibre. Aviat ho vaig comprendre: el que em passava era que Kang m'estava parlant de les limitacions del llenguatge, m'estava dient que hi ha vegades en què no serveix, en què no pot ajudar de cap manera perquè ni tan sols hi ha espai per a ell, i jo no estava preparada per a això. M'havien dit que era una novel·la que parlava de les possibilitats il·limitades del llenguatge: no us ho creieu. Kang demostra que a vegades es revela absolutament inútil. Llegiu-la. És un llibre d'una gran bellesa, amb un punt d'esperança reconfortant, tot i que també hi trobem temes recurrents de l'autora, com el silenci, la violència i un intens dolor intern. Com explicava Kang en una entrevista, "la protagonista sent el dolor de la vida, el dolor del món".

"El dolor del món". Fa dies que hi penso. No se m'acut una manera millor de definir el que em sembla que molts sentim amb cada nova notícia al voltant de la guerra entre Israel i Palestina. Una altra evidència que el llenguatge no ho pot tot. Kang fa temps que el sent, aquest dolor: quan tenia dotze anys, va descobrir a casa seva un àlbum amb fotografies de les protestes de Gwangju del 1980, una autèntica massacre. Ella hi havia viscut, a Gwangju, fins quatre mesos abans. Aquest és l'origen del seu llibre Actes humans (trad. Alba Cunill; Rata), que en parla, però l'autora explica que la troballa d'aquelles imatges la va marcar per sempre. "Vaig sentir la por i el xoc molt profundament dintre meu. Em va fer pensar fins on pot arribar la humanitat, que continua sent humana. És una cosa que conservo, i que sempre necessito reproduir". Vaig poder conèixer la Han Kang al setembre, quan va ser a la Setmana del Llibre en Català. Em va causar una impressió forta. Em va semblar una dona serena, que ha reflexionat molt sobre la vida i el món, però que porta una ferida de la qual està molt disposada a parlar. Escriure, per a ella, és un impuls que l'ajuda a treure el que té a dins, i en aquest impuls sempre hi ha aquest dolor. Un dolor del món que comparteix amb una nena de sis anys, que també em ve constantment al cap aquests dies. Quino va deixar de dibuixar la Mafalda ara fa 50 anys, el 1973, però pràcticament fins que va morir, el 2020, explicava que la gent li preguntava què opinaria ella de tal o tal altra situació. Ell responia que el mateix que en altres esdeveniments similars. També deia que als anys 60, quan va néixer la Mafalda, hi havia l'esperança que el món canviaria, i va canviar, però no com estava previst: "No digo que para peor, pero para seguir como siempre". Potser per això segueix fent tanta companyia, aquesta nena que estirava el món malalt al seu llit, i l'omplia de benes per curar-lo.