BarcelonaDurant la primera visita a Barcelona, fa dos anys, Han Kang va poder fer una mica de turisme i comprovar que els edificis de Gaudí eren tan fascinants com li havien promès. L’escriptora nascuda el 1970 a Gwangju (Corea del Sud) va presentar en aquella ocasió La vegetariana, que havia guanyat feia uns mesos el premi Man Booker International. Era una novel·la sobre una dona que deixava de menjar carn per evitar la violència de matar més animals i, a mesura que passava el temps, es proposava convertir-se en planta i alimentar-se només de llum solar. “Aquella decisió radical, que en principi l’havia de redimir, acabava matant-la”, recorda l’autora, que ha tornat a Barcelona per presentar Actes humans (Rata), una història que arrenca de forma encara més impressionant que la novel·la anterior. Un jove de 15 anys, Dongho, surt a buscar el seu germà desaparegut enmig d’una contundent onada de repressió policial i militar contra els habitants de Gwangju arran d’una manifestació de protesta contra la dictadura militar de Jeon Duhwan. L’exèrcit va acabar amb la vida d’entre 1.000 i 2.000 persones entre el 18 i el 27 de maig del 1980, deu dels dies més negres de la història recent del país.

Va publicar Actes humans a Corea del Sud fa cinc anys. Com és que va trigar tant de temps a escriure aquesta història?

Pocs mesos abans dels fets de Gwangju la meva família es va mudar a Seül. Jo tenia nou anys, i recordo que a casa els pares murmuraven sobre el que estava passant. Hauríem pogut morir nosaltres, però uns altres ens van substituir: això és el que pensava de petita. Anys després, el 1997, vaig seguir amb molt d’interès el trasllat d’alguns dels cossos de les víctimes a cementiris nacionals. En aquells moments em va semblar que amb aquell acte de restitució n’hi havia prou.

Tot just començava a publicar. Els poemes de L’hivern a Seül es van poder llegir en una revista de prestigi coreana, i després van arribar els contes de L’amor de Yeosu (1995).

Els contes i novel·les reclamen més energia que els poemes, però he continuat escrivint versos de tant en tant, quan m’arriben. El 2013 vaig fer una antologia de tots els poemes que tenia i en vaig publicar un volum [ Poso el capvespre en un calaix ]. Era l’època en què escrivia Actes humans. M’hi vaig posar a conseqüència de la novel·la anterior, Lliçons de grec [2011], una història sobre les possibilitats de continuar estimant tot i els contratemps. Em centrava en la part més fràgil i càlida de la humanitat. Quan vaig acabar hauria volgut continuar aprofundint en aquest estat d’ànim, però em vaig adonar que estava bloquejada. Com més aprofundia en mi, més desesperació hi trobava. I va ser així que vaig arribar a la fotografia corprenedora d’una noia que havia estat assassinada i que jo havia vist quan tenia dotze anys.

Podem llegir aquest impacte a l’epíleg d’ Actes humans : “Vaig veure una noia amb un tall terriblement profund que li travessava la cara. Vaig sentir que alguna cosa que jo desconeixia es trencava dins meu”.

Aquella fotografia em va fer perdre durant anys la confiança en l’ésser humà. Quan em va tornar a venir al cap vaig recordar perfectament d’on sortia i vaig començar a investigar tots els documents de l’època que vaig poder. M’afectava tant que vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però llavors vaig llegir el dietari d’una mestra d’escola que havia format part de la resistència durant aquells dies. La mestra tenia 26 anys quan la van assassinar, durant l’últim dia de les protestes. El dietari estava escrit de tal manera que semblava una pregària. Aquest va ser el to que vaig escollir per a la novel·la.

“El que em fa por són els soldats, no els morts”, diu un dels personatges.

El llibre planteja un viatge des dels dies en què van tenir lloc els fets fins al moment en què vaig escriure el llibre. Un dels motors narratius és el jove Dongho, que surt a buscar el Jeongdae, el seu germà gran, desaparegut durant una manifestació. El noi arriba a un poliesportiu on hi ha centenars de cadàvers no identificats, i passa allà cada tarda amb dues noies, l’Eunsuk i la Seonju, acompanyant les famílies que volen saber si algun dels seus parents ha estat assassinat pels militars.

Cada capítol del llibre té com a protagonista algú que ha estat afectat pel drama. Són víctimes directes o indirectes. Mostren una gran vulnerabilitat al davant de les forces repressives.

Els personatges del llibre no em semblen víctimes, perquè la víctima té una connotació de derrota. D’això me’n vaig adonar després de llegir el dietari de la mestra: tots ells van escollir actuar, plantar cara, i no es van conformar amb la condició de víctimes.

Però la majoria d’ells van morir.

Amb els seus actes van demostrar com eren de dignes: no podien fer altra cosa que arriscar les vides. Passava una mica el mateix a La vegetariana : la protagonista volia demostrar alguna cosa a través de la pròpia mort.

El llibre, en tot cas, es posa de la banda dels que pateixen. I fa mal llegir com podem arribar a ser de cruels.

Sí. La lectura d’ Actes humans és dolorosa perquè ens sentim a prop seu, o fins i tot al seu lloc. La violència fa trontollar l’amor i les creences personals, però al mateix temps és fonamental per adonar-nos de la importància de continuar estimant. Si aquest llibre t’afecta és bo, perquè vol dir que no has perdut l’empatia.

Com la va afectar escriure’l?

Mentre em documentava vaig començar a tenir malsons on apareixia el Gwangju de l’època. Tinc la sort de somiar molt i de recordar els somnis, i de vegades les situacions que visc adormida són tan vívides i profundes que em comuniquen veritats que quan estic desperta no puc ni tan sols imaginar. Els malsons m’han il·luminat el camí mentre escrivia. Sense ells probablement no hauria pogut afrontar Actes humans. Cinc anys després encara somio amb els fets del 1980. Ara mateix estic treballant en una novel·la breu que hi té relació. Però encara no sé si tindré forces per acabar-la. L’escriptura sempre oscil·la entre l’esperança de poder explicar aquelles històries que tens a dins i el fracàs de no sortir-te’n.

En aquest cas, a més, va voler explicar uns fets històrics que van marcar el seu país.

Ho volia fer des de la intimitat de cada veu que hi apareix. Mai no es va castigar els assassins, i molts d’ells encara són vius. Quan vaig publicar el llibre a Corea del Sud, el govern que hi havia era de dretes. Sabia que Actes humans no seria ben rebut, perquè és un tema tabú. Em va sorprendre que tanta gent es posés en contacte amb mi. No ho feien per felicitar-me per haver publicat la novel·la, sinó per donar-me les gràcies per haver-la escrit. Mai abans m’havia passat.

En un dels capítols més impactants parla un nen mort enterrat a sota d’una pila de cadàvers.

Per escriure’l vaig passar un mes llegint vuit hores diàries sobre testimonis de la massacre de Gwangju. El que em va impressionar més va ser descobrir que els militars van cremar piles enormes de cossos. Encara ara als cementiris on es commemora els desapareguts hi ha tombes buides que honoren les víctimes que mai es van trobar.

Kosmopolis fa un "salt qualitatiu"

“La desena edició de Kosmopolis ha suposat un salt qualitatiu en la dimensió del festival, pels temes abordats, els gèneres i formats assajats, la quantitat i qualitat de les presentacions i les xifres finals de públic”, comenta Juan Insua, director del festival del CCCB, que en cinc dies ha programat 56 activitats, amb gairebé 150 participants i una assistència total de 13.325 persones, un increment considerable de públic tenint en compte que l’edició del 2017 va convocar 10.092 visitants. L’acte que ha tingut una xifra de públic més alta ha estat el concert de María José Llergo (550 persones), seguit dels diàlegs entre Richard Sennett i Carles Muro (525), Gonçalo Tavares i Enrique Vila-Matas (475), Julian Barnes i Anna Guitart (450), Éric Sadin i Marina Garcés (450), Han Kang i Jorge Carrión (350) i el concert de Blixa Bargeld, cantant del grup de rock experimental Einstürzende Neubauten (330). Aquesta edició ha comptat amb una novetat, el Laboratori d’Històries, on s’ha explorat l’evolució de la narrativa i les seves noves eines i suports en més de vint xerrades i tallers.