L’estigmatització, com a barbarismes, de certes paraules s’ha estès per sentits i derivats que eren del tot genuïns, de manera que al final molts parlants, per "parlar millor", els han substituït per formes més paral·leles o calcades a les castellanes. I, per acabar-ho d’adobar, en algun cas, com el de cuidar, ni tan sols l’estigma inicial tenia fonament. Ja ben pocs catalans, per sota de certa edat, diuen una frase com la del títol. Traduïda al català modern seria "m’he oblidat d’anar-hi" i, al més modern, "se m’ha oblidat anar-hi" (i, al moderníssim, "se m'ha oblidat anar"). En l’inconscient lingüístic col·lectiu plana la idea que cuidar és un castellanisme. Hi ha raons que ho expliquen. Per descastellanitzar, Fabra volia que cuidar, que ve del llatí cogitare, recuperés el sentit antic de pensar, creure’s i estar a punt; i perdés el sentit modern de tenir cura. I el va entrar al seu diccionari només amb aquests sentits arcaics i gairebé del tot en desús. Per contra, Coromines considera genuí el sentit modern i Moll el veu "arreladíssim", a diferència de "l’artificiós" tenir cura. Per això des dels anys 80 i, sobretot, a partir del DIEC (1995) la norma admet cuidar en el sentit de tenir cura i també d’ocupar-se.

Al seu torn, descuidar passa a poder voler dir desatendre ("va sempre molt descuidat"), al costat de descurat, però manté el sentit –del tot viu, mai qüestionat i ja avalat per Fabra– de deixar de fer una cosa per efecte de no recordar-se de fer-la i, per extensió, d’oblidar. Un sentit tan antic i genuí que en castellà no existeix. La frase del títol, doncs, reforça en lloc de diluir la identitat de la llengua. De fet, "me he descuidado de ir" incorre en una flagrant catalanada. I, com sol passar, fugint d’aquesta forma genuïna (per una por infundada a cuidar) acabem caient en castellanismes sintàctics molt més greus, com l’omnipresent "se m’ha oblidat", que té en "me n’he descuidat" (i també, però amb menys dring català, en "me n’he oblidat") el seu equivalent correcte.