Les esquerdes i els clarobscurs de la condició humana
Per fugir de la realitat (i, a la vegada, intentar trobar-li cert sentit) no se m’acut un refugi millor que els llibres. Ho he pogut comprovar de nou aquests dies, en què m’han abduït les pàgines de Tot és possible, d’Elizabeth Strout. De debò que no exagero quan parlo d’abducció. Aquest aplec de contes que es pot llegir com una novel·la (una estructura que l’autora ja va provar amb encert a la premiada Olive Kitteridge ) m’ha tingut feliçment segrestada, i m’ha obligat a repescar de la prestatgeria un altre títol de la mateixa escriptora: la novel·la breu Em dic Lucy Barton. Tots dos llibres han estat traduïts per Esther Tallada i publicats per Edicions de 1984. Creieu-me: llegir-los l’un darrere l’altre és una experiència deliciosa.
Elizabeth Strout (Portland, 1956) s’estima els seus personatges. Els escolta i fa que els escoltem. Amb una senzillesa aparent que et desarma, amb aquella depuració estilística que només aconsegueixen els més bons, la narradora nord-americana ens torna a acostar a una colla de vides humanes per mostrar-nos-en les misèries, les contradiccions, les esquerdes. Les històries de Strout ens permeten conèixer millor els qui ens envolten i ens donen pistes per saber qui som nosaltres mateixos. Perquè les tragèdies alienes no estan tan lluny de les pròpies. Totes les famílies desgraciades ho són a la seva manera, diu la famosa frase de Tolstoi, però desenganyem-nos: no n’hi ha tantes, de maneres. Tant tu com jo acabem estimant malament i complicant-nos l’existència més del que caldria.
L’amor imperfecte i la literatura que combat la solitud
Elizabeth Strout admet que els seus llibres tracten sempre d’un mateix tema, l’amor imperfecte. Que potser -goso afegir- és l’únic amor possible. Per dir-ho en les paraules que el personatge de la Patty voldria adreçar a una amiga seva però no troba el moment de pronunciar, “tots plegats estem fets un garbuix, Angelina, i tots ho fem tan bé com sabem, i estimem de manera imperfecta, Angelina, però està bé així”.
En un relat de Tot és possible, la Patty es compra un llibre escrit per Lucy Barton. Com ja sabíem els lectors d’ Em dic Lucy Barton, la Lucy és una dona que ve d’una infantesa pobra en un poble d’Illinois però se sobreposa al passat i ascendeix en l’escala social, i ara fa d’escriptora a Nova York. La Patty llegeix el llibre i hi connecta: “Ara, així que la Patty va entrar el cotxe al jardí de casa i va veure els llums que havia deixat encesos, es va adonar que el llibre de la Lucy Barton havia entès el que li passava a ella. Era exactament això: el llibre l’havia entès. I encara li quedava la dolçor d’aquell caramel de color groc a la boca”. Vet aquí el que fan amb nosaltres segons quins llibres: ens entenen, ens fan sentir menys sols. Que ja és molt.
Art contra la intempèrie i ferides que ens fan de casa
En un altre dels relats, una dona mira una pintura: “El quadre de Hopper s’estava penjat a la paret amb una displicència tan infinita que va començar a fer la sensació que era personal, com si hagués estat pintat per a aquell moment: els problemes que t’assetgen són immensos i no tenen ni cap ni peus, semblava que li digués, l’únic que compta és el sol a la façana lateral d’una casa”. La literatura de l’admirada Elizabeth Strout tracta de l’amor imperfecte, d’acord, però també de la força de l’art contra la intempèrie moral.
Dec el concepte d’intempèrie moral a Joan Margarit, que justament ha tret un nou poemari: Un hivern fascinant (Proa). Hi he entrat a buscar poemes que m’entenguessin i he sentit que em parlaven de tu a tu versos com aquest: “Però una ferida també és un lloc on viure”.
