UN TAST DE CATALÀ

Quan la llera esdevé llit desbordant el seu sentit

Passat l’estiu la crisi climàtica es manifesta per aquests rodals fent sortir de mare rius i rieres. La fúria de l’aigua fa estralls i per això sortir de mare també significa perdre els estreps o sortir de fogó. La paraula mare, doncs, és una de les que tenim en català per designar el llit d’un riu: “la depressió del terreny per on s’escorren les aigües durant les revingudes corrents”. I cal remarcar “corrents” perquè quan són “excepcionals” el riu surt del seu llit i es desborda.

Observem, però, que mare o llit són paraules polisèmiques que s’utilitzen primàriament en altres sentits. No és estrany, doncs, que els especialistes busquin un terme més neutre i que, aparentment, no vulgui dir res més, com ho és cauce en castellà. A les Espanyes també tenen lecho i madre, però els geògrafs prefereixen cauce, que no s’ha de confondre amb caudal (el nostre cabal ). El caudal és la quantitat d’aigua que corre i el cauce el lloc per on corre.

Doncs bé, tot apunta que aquest terme més específic acabarà sent lle ra, però -com passa sovint en els processos de (re)creació lèxica- aquesta tria comporta un desplaçament semàntic: la llera original no era ben bé sinònima de mare o llit, cosa que els diccionaris encara reflecteixen. De fet, llera només era la variant ribagorçana de glera, un mot compartit amb el castellà i altres llengües que ve del llatí glarea ( grava, pedruscall ).

La llera era, fins a mitjans del XX, un canal rost i pedregós -una mena de tartera- o un areny ple de còdols. No era, doncs, llit habitual sinó excepcional: trossos per on el riu ha passat i pot tornar a passar. Tanmateix, el Diccionari d’enginyeria civil (2005) de la UPC ja recull llera com a equivalent de cauce i la defineix com “el llit d’un riu o d’un torrent”. Tot apunta que aquesta ampliació semàntica acabarà desplaçant el més restringit sentit original. De fet, ja fa anys que ho fa, fins i tot en sentit figurat: “La [llengua] del poble, sense control ni llera, voreja el caos” (Joan Fuster, 1972).