AIXÒ NO CAL DIR-HO

La línia clara d’una vida

La línia clara d’una vida Zoom

Gairebé unes setmanes abans que es decretés l’estat d’alarma per la pandèmia, és a dir, moments abans que la vida deixés de ser normal, Joan Manuel Soldevilla va publicar a Edicions Cal·lígraf, de Figueres, Del Quijote a Tintín. Relaciones insospechadas entre un libro de “burlas” y un tebeo “infantil”. Per tant, aquest és encara un llibre normal, que reflecteix i conté una manera normal de conèixer, i és per això que ara ens fa tanta falta. Perquè la normalitat és mostrar interès i respecte per tot allò que a un li agrada i també tractar-ho amb amor, sense discriminar, o jerarquitzar, per raons alienes a aquests sentiments.

Soldevilla ha escrit un munt de llibres (més de trenta) sobre allò que estima, i per això ha abordat en diverses ocasions El Quixot i Tintín (aprofito, però, per recomanar ara aquest altre seu, El pare de Carpanta i Zipi y Zape: Josep Escobar o la lluita contra el silenci ). Aquesta vegada ha conjuminat les dues passions i s’ha llançat a l’aventura quixotesca de fer paleses les moltíssimes relacions que hi ha entre Tintín i El Quixot, dues obres mestres, cadascuna del seu gènere. Dos personatges que obeeixen a un ideal semblant (el cavalleresc i l’escoltisme, dues conseqüències del cristianisme, distants tan sols en el temps). És un llibre creatiu, obert, on apareixen vincles atzarosos, d’altres ineludibles, i també d’històrics i intel·lectuals, i fins i tot capritxosos. I, per descomptat, s’hi troben les raons autobiogràfiques. El món d’un escriptor és el seu cap (en literatura, cap és sinònim de cor). Les aventures de Tintín, però també Astèrix, Massagran, Eric Castel, La patrulla dels Castors... els arribaven al Joan Manuel i als seus germans a través de l’estima dels seus pares, la Josepa i el Joan Manuel. I El Quixot el va rebre, quan tenia 7 anys, de mans del besoncle Fernando. Així conflueixen aquests dos mons en la vida de l’autor. Però Soldevilla ens adverteix que aquests dos universos ja es van ajuntar abans pel seu camí, quan la Joana Givanel, filla d’uns dels més prestigiosos cervantistes catalans, Joan Givanel, es va casar amb el Joaquim Ventalló, el més reputat traductor de Tintín al català. Un escriptor tan sols és un notari dels miracles.