HE LLEGIT NO SÉ ON

Tot l’aire era ple d’olor d’acabament

Tot l’aire era ple d’olor d’acabament / EFE Zoom

Col·leccionem finals, contradiccions, patacades i perfums

“I l’olor de fulla cremada omplia les cases i l’aire. Tot l’aire era ple d’olor d’acabament. Si cremaven poc, amb un bastó burxàvem la pila i l’aixecàvem enlaire d’un costat perquè la flama es fes més alta. I de mica en mica la primavera moria a la tardor damunt de les pedres rodones de la plaça. Aviat la pluja que venia petita apagava els darrers calius i despintava les cases”.

El fragment pertany a la segona part de La mort i la primavera, la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda. L’aire d’aquesta primavera del 2018 comença a desprendre també certa olor d’acabament, perquè l’estiu ja empeny i perquè això va així: el preu de viure és col·leccionar finals.

Tots plegats col·leccionem aprenentatges, dolors, contradiccions, anys, maldecaps, girs de guió ben imprevisibles, patacades, desenganys i -els qui no pateixen anòsmia- perfums. “Sé que he existit, i de la mateixa manera que n’estic segur perquè he ensumat, també sé que ja no existiré quan hauré deixat d’ensumar”, va afirmar el seductor Giacomo Casanova a l’autobiografia Història de la meva vida. “La vida no és més que un intercanvi d’olors”, va escriure Italo Calvino a Si una nit d’hivern un viatger.

La pell d’un nen amagat en un somni i amb nosaltres a prop

L’escriptor francès Philippe Claudel va gosar repassar la pròpia vida a partir de les olors que el connecten amb persones, imatges o ambients. El resultat és el llibre Perfums (La Magrana, traducció de Jordi Martín Llobet), que he comprat per menys de tres euros en una llibreria de vell perquè és un dels títols que La Magrana va descatalogar fa uns anys. La crema solar dels estius d’infantesa, la drogueria, les dutxes col·lectives després dels entrenaments de futbol, el foc de camp, la classe, els porros que es fumaven els altres però que ell ajudava a caragolar, l’església, l’estable, les habitacions d’hotel, la salsa de tomàquet o el sexe femení serveixen d’excusa a l’autor per evocar tot un món de records associats a olors.

Juraria que una de les olors més embriagadores de l’univers és la que fan els nadons, sobretot (o només) si són teus. Philippe Claudel dedica un capítol a l’olor del nen que dorm: “No hi ha res que ens pugui dir més coses del que som i del que hem estat que l’olor de la pell d’un nen amagat en el somni i que descansa al seu llit, amb la boca mig oberta, sense cap por ni temor, sense tremolors, perquè sap que ens té abraçats a ell, ben a prop i disposats a allunyar les tenebres, a dissoldre-les o a negar-les si calgués”.

L’aroma d’almesc que es flaira a moltes milles de la costa

Als anys noranta, l’escriptor Vicenç Pagès va començar a col·leccionar citacions sobre olors escampades en llibres. I ara ens n’ofereix una trentena a Les olors en la literatura, una plaquette editada per Vibop Edicions. Aquest nou segell, fundat per la periodista Montserrat Serra, s’ha estrenat amb dos llibres de petit format, l’esmentada selecció d’olors literàries en prosa a cura de Pagès i Josep Roca: a l’avantguarda del món del vi, que recull un parell de tasts efectuats pel sommelier i copropietari del Celler de Can Roca.

“A Salerm m’han dit que les noies joves fan una aroma d’almesc que els seus estimats mariners les flairen a moltes milles de la costa -escriu Herman Melville a Moby Dick (Edicions 62, traducció de Maria Antònia Oliver)-, com si s’acostessin a les Molusques aromàtiques en lloc d’arribar als sorrals puritans”.

Torno a Rodoreda. Al següent fragment d’ Una fulla de gerani blanc ( Tots els contes, Edicions 62): “I la fulla semblava una dent i feia olor de dent de llet: la mateixa olor de la boca de la Balbina la primera vegada que vam dormir junts”.