Una vegada James Joyce va dir això a Kae Tempest (és el que té la lectura, ens permet escoltar els morts, connectar-hi): “En el particular hi ha l’universal”. Un consell que Tempest va agrair: “Em va ensenyar que com més atenció parava a la meva particularitat, més possibilitats tenia d’arribar a tu en la teva particularitat”. És la gràcia de la literatura, de la poesia, de la creació que ens interpel·la: l’autor parla d’ell, jo en faig una abstracció, ho reparticularitzo i acabo notant que parla de mi.

Com bé observa Kae Tempest, poeta i artista de la paraula de gènere no binari, el circuit de la connexió juga a tres bandes, és triangular. “Perquè una connexió forta es produeixi, se senti, hi ha tres parts que han d’estar carregades amb la mateixa potència. Aquestes parts són l’escriptor, el text i el lector. [...] Si donem tant com esperem rebre d’una novel·la, un poema, una imatge o un àlbum (o una conversa, o una relació), hi ha més possibilitats que agafi profunditat. Com a lectors, notem que això passa quan alguna cosa apel·la directament a la nostra experiència i notem com les paraules ens cremen per dins. Ens sembla que d’alguna manera l’escriptor o el poeta és algú que ens coneix. Això és la connexió en circuit”.

He tornat a l’assaig Connectar, de Kae Tempest, publicat per Més Llibres amb traducció de Martí Sales, mentre rellegia el llibre Cosmonautes de la quotidianitat, de Mar Vallecillos, publicat per Triangular Edicions (una editorial andreuenca -del barri barceloní de Sant Andreu- que es defineix així: “Metàfores, cursives, portes i cadires”). Triangular, com el circuit de la connexió. Quina experiència i quin vertigen, la relectura de llibres ja subratllats, ni que la primera lectura sigui recent. Equival a posar-se davant d’un mirall i constatar que canviem constantment, que ahir aquesta arruga sota els ulls o aquesta preocupació tossuda encara no hi eren o no semblaven tan consolidades. És el que diu Vivian Gornick a Comptes pendents (L’Altra Editorial, també amb traducció de Martí Sales): “Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista”.

He tornat a Tempest llegint Vallecillos perquè la Mar té justament el do de connectar. “La manera com hem decidit viure en aquest planeta és sinistra i estranya”, escriu Tempest, i ho hauria pogut escriure Vallecillos, que sap mirar-se el món des de la distància exacta per conjurar l’estranyesa però sense caure en el cinisme. Sap mirar-se el món des d’una particularitat universal, com quan passa pels arcs de detecció de l’aeroport o de la biblioteca a poc a poc i sense respirar, perquè potser amaga qui sap què a la motxilla de l’ànima i ara mateix farà saltar totes les alarmes. “Passo l’arc de detecció de metalls contenint la respiració. Sonarà i em descobriran. Però no, un cop més no passa res. L’home armat em diu que avanci i jo el miro amb aquesta cara de culpa que no puc canviar, sé que la veu, sé que ho sap, que amago alguna cosa. Si m’ajudés a saber el què. A trobar-ho jo també”.

La connexió té lloc quan parem atenció als detalls propis i aliens

En un dels textos rebels i tendres que conviuen a Cosmonautes de la quotidianitat, Mar Vallecillos rellegeix Kae Tempest, quan diu que la connexió és la sensació d’aterrar en el present. La immersió total en el que sigui que t’ocupa, parant atenció als detalls. Amb plena consciència de la pròpia insignificança en el marc general de l’existència. I pensa, la Mar, que viure la vida vol dir estar atenta als detalls. Propis i aliens, de dins i de fora, de la ment i del cos, de casa i del carrer. Perquè, com escriu Tempest, l’empatia és recordar que tothom té una història. I que hauríem de fer lloc a les històries dels altres abans de córrer a explicar les nostres.