BarcelonaSembla que una emissora de ràdio catalana ha encetat un programa dedicat a la relació entre la música i la ciència matemàtica. Potser s’ha inspirat en un programa esborronador que ja fa temps que divulga l’emissora espanyola de música clàssica, Longitud de onda, una de les iniciatives més equivocades que s'han vist mai en una ràdio dedicada a la música del temps que sigui.

La iniciativa catalana, com la castellana, respon al prestigi cada cop més gran del “paradigma científic”: sembla com si qualsevol cosa que no passi per la ciència –i, pitjor encara, per la tècnica– no posseeixi cap valor o no acabi de ser explicada. La filosofia desapareix; la literatura passa per les computadores perquè se’n registrin freqüències de noms i de preposicions; la nostra idea de l’espai queda cada cop més restringida a causa de la topografia que han permès unes eines tecnològiques molt desenvolupades... però l’essència humana i el més enllà continuen sent un misteri, per sort.

És cert que l’escola pitagòrica va descobrir i descriure la relació entre els sons, les escales musicals o les harmonies i les lleis matemàtiques. Les cordes curtes d’una lira donaven un so més agut que les cordes llargues, com passa avui amb el piano i amb qualsevol instrument de corda, i d’aquesta observació Pitàgores i els seus en van treure unes lleis que, de fet, no van fer cap servei a la música, però molt a l’astronomia. La idea era bonica, i encara és vàlida: l’univers posseeix unes lleis fisicomatemàtiques molt determinades, encara que fluctuants, com els instruments de música que hem esmentat.

Ara bé: la música que escoltem no té res a veure amb les lleis matemàtiques a què pot ser reduïda. No escoltem música pensant en les lleis que ordenen els intervals o les harmonies cromàtiques. La música surt dels instruments gràcies, també, a les lleis físiques de l’acústica, però no ens arriba a les orelles com a ciència: hi arriba com a fruïció estètica. Ens arriba un so, o una barreja de sons, melodies, harmonies i timbres que ens agraden o ens desagraden: depèn dels gustos. Però cap amant de Bach, per exemple –el més “matemàtic” o “serial” dels músics antics–, no hi guanyarà res, en el seu adelitament, en conèixer les lleis matemàtiques o físiques que es poden extreure del so que ens arriba a les orelles. La música pot ser entesa com una ciència per un musicòleg; però a un amant de la música li espatllareu el seu delit si transformeu un goig estètic en una lliçó de ciències exactes.