BarcelonaDilluns vaig començar la setmana barallant-me amb la meva companyia d’assegurances. Ells: "Això no ho cobrim". Jo: "Això està cobert". Vaig haver de parlar amb fins a cinc persones, dues de les quals em donaven la raó, i tres de les quals me la treien, i em feien tornar a la casella de sortida. No és una situació inusual, així que us podeu imaginar el meu nivell de frustració. Estava a punt de tirar la tovallola quan, parlant amb una interlocutora nova, i estant jo ja bastant desesperada, li vaig dir que em sentia com l’Astèrix i l’Obèlix a Els dotze treballs d’Astèrix, quan han d’aconseguir un imprès i una colla de treballadors gairebé els fa tornar bojos enviant-los amunt i avall. La seva reacció va ser posar-se a riure, estava clar que havia vist la pel·lícula, i, a partir de llavors, oli en un llum. Quina meravella, salvada per l’Astèrix!  

A en Tom Gauld, no sé si l’Astèrix el devia salvar de res, però dimecres, a la Llibreria Finestres, va explicar que, juntament amb el Tintín, era el còmic que llegia quan el portaven a la biblioteca, de petit. Els seus pares hi anaven molt, i això segur que sí que l’ha marcat, perquè el seu últim llibre es diu La venganza de los bibliotecarios (Ed. Salamandra. Trad. Carlos Mayor). Ho explica a la Laura Fernández en una conversa que ha convocat tanta gent que la llibreria està a rebentar. Entre el públic, esclar, hi reconec algunes bibliotecàries. Em farà riure una noia que, al torn de preguntes, no vol saber res en particular, però explica que hi és en representació de la seva parella, bibliotecari, que està treballant i l’ha enviat a ella perquè li faci la crònica de la trobada. No sé si vosaltres el coneixeu, en Tom Gauld. Si encara no, esteu de sort, perquè teniu uns quants llibres seus per llegir. És autor de còmics, escocès. Jo el trobo brillant.

Un dels seus temes recurrents és la literatura, i és la prova que el sector editorial fa riure. Amb tot el respecte, eh? Gauld se’n riu sense malícia, però amb un enginy finíssim. És realment divertit. L’ego i les pors dels escriptors, els seus gats, les enveges, la inspiració, la recerca d’idees, els editors avariciosos, els gèneres literaris, les biblioteques... tot és material per a les seves vinyetes, que desprenen amor pels llibres i que, a més, volen ser per a tothom. Una de les coses que m’agrada d’ell és que no és gens elitista. No cal haver llegit gaire per seguir les seves bromes, perquè utilitza un imaginari conegut, que ens és familiar i que ens permet riure amb els jocs que fa amb Jane Austen o Franz Kafka. Dimecres ens va ensenyar i llegir una vinyeta on Gregor Samsa es desperta convertit en insecte, però, com que està tancat a casa per la pandèmia, la seva vida no canvia gaire. Vam riure tots. És fantàstic llegir-lo, i també va ser-ho veure’l en directe. (Ho sento, bibliotecari que no vas poder venir, però segur que torna aviat.)  

Per cert, l’Astèrix encara havia d’aparèixer un cop més, a la meva setmana. Dijous a la nit, al Palau Sant Jordi, la Rigoberta Bandini homenatjava Sisa fent una versió de Qualsevol nit pot sortir el sol. Al meu costat, una noia de vint-i-pocs anys li diu a la seva parella, que no reconeix la cançó: “Que sí, que aquesta te la saps: és de les colònies”. No vaig saber què pensar.