Del dret a perseguir la felicitat, consagrat per primer cop a la Declaració d’Independència nord-americana del 1776, estem transitant al dret a ser immortals. Un temerari salt mortal. Ja el defensava als anys 20 del segle XX el revolucionari rus Aleksandr Bogdànov. Però la por a la mort, que és més vella que l’anar a peu, en realitat és el gran motor de vida. Sense mort, la vida quedaria coixa. Ho sabia bé Milan Kundera, que ens acaba de deixar: "Igual que la immortalitat s'aferra a la mort (...) podem dir que està amb nosaltres també la nostra immortalitat".

La felicitat, com la vida, no pot ser un dret ni un deure: té més sentit com a recerca i afany, un camí sinuós. Cosa, esclar, que no encaixa amb el món tecnocientífic d'avui, on tot ha d’estar regulat i, si pot ser, quantificable. No m’estranyaria que acabéssim comptabilitzant el dret a la felicitat i a la vida: que tothom tingui garantit un nivell X de felicitat i, posem, com a mínim 75 anys de vida. Salari mínim i vida mínima. Vida màxima sense límits: una immortalitat absurda, molt diferent de la de Kundera.

L’assaig Filosofia de la cura, de Boris Groys (publicat per Arcàdia i traduït per David Cuscó), acaba amb els somnis extrems de Bogdànov, que va crear l’Institut d’Hematologia i Transfusió de Sang, on el 1928 va intercanviar la seva amb un estudiant que tenia tuberculosi: el noi es va recuperar del tot i ell, que defensava el dret a la immortalitat i buscava tècniques de rejoveniment periòdic, va morir. Un segle després, multimilionaris com Jeff Bezos (Amazon) estan invertint en rejoveniment cel·lular. Mort Déu i la vida eterna, l'absurd somni d’immortalitat física persisteix.

"L’obligació d’estar sa és l’exigència bàsica i universal que s’imposa al subjecte contemporani", escriu Groys. Com més sentim aquesta pressió ambiental (menjar bé, fer esport, tenir un cos perfecte), més augmenten els malestars mentals, sobretot entre els joves. Potser perquè realment no sabem mai què ens va bé per a la salut: massa informació, massa obsessió. Com que l’ideal de salut és tan elevat, paradoxalment ens hem convertit en malalts permanents i en pacients amb mala consciència. És allò que es deia abans: qui no té un all, té una ceba; però ara en mode angoixa.

La societat actual té com a objectiu primordial la salut de la població. Groys parla d’un "estat biopolític" que té el seu origen en el capgirament de valors concebut per Nietzsche, que va substituir la recerca de la veritat pel desig d’arribar a ser persones sanes, cosa que per a ell volia dir fortes i valentes, energètiques, amb voluntat de poder, creatives, lluitadores, dinàmiques. De la contemplació a l’acció. Superhomes (i superdones). Vivim en aquest ideal de vida superactiva. La gran salut nietzscheana inclou un desig de reconeixement i fama, cosa també ben actual. A través de les xarxes socials, tothom aspira a la popularitat, ni que sigui efímera –els quinze minuts de fama que va predir Warhol–, ni que sigui a costa d’idees, opinions o accions estúpides. La societat de la competència, el consum i l’espectacle li donen joc. El públic ha substituït Déu.

Al corpus nietzscheà hi hem afegit un petit detall: la negació de la mort. Enfront del culte a la creativitat i a la salut (malaltissa), que demana l’ús quotidià de drogues mèdiques, Groys cita la idea de les persones sàvies tal com les descriu un altre Aleksandr, el també rus Kojève: el savi com a cuidador universal que troba satisfacció en la tasca anònima de la cura. Que no busca la fama després de la mort. El geni creador "necessita la gran salut per tal de fer un esforç extra en comparació al treballador ordinari". El savi cuidador s’ho pren amb més filosofia que tecnologia.

El nostre benestar, la nostra salut, avui no és ètica, sinó eròtica. "Per tal de sobreviure, l’individu ha d’agradar. I per agradar s’ha de fer agradable. Allà on abans hi havia religió, va aparèixer el disseny [...]. El disseny és una manera d’autoprotegir-se, de tenir cura d’un mateix", descriu Groys. Una curiosa forma de fer salut. Un final, alhora realista i esperançat, amb Hannah Arendt: només ens podem sentir realment vius per mitjà del dolor que ens permeti escapar d’una existència anestesiada, avorrida i immortal. Com a La insostenible lleugeresa del ser.