BarcelonaLes metàfores fan abstractes termes molt concrets. Amb vímets entreteixits podem arribar al cistell de la compra, "el conjunt de béns de consum diari que es prenen com a base per al càlcul de l’IPC". Això que tots notem com va pujant despietadament, sí. Ara bé, per què cistell i no cistella? Ho tenim tan poc clar que a Google –potser per la pressió de cesta de la compra– guanya per golejada la segona. I als TN, malgrat el que diu l'ésAdir, també bastant. És un cas en què el sentit de les dues paraules ajuda poc: és massa semblant. Potser la cistella és més gran i més antiga. El que sí que ajuda és tenir present que àvies i mares anaven al mercat amb el cistell d’anar a comprar o el cistell d’anar a plaça, massa llargs i casolans per esdevenir termes econòmics i fer bon paper en els concisos títols informatius. De fet, algun diccionari encara ho fa més asèptic: cistell de consum.

És un d’aquells casos en què l’experiència de la paraula, més que no pas el seu significat, determina la tria. Dient-ne cistella calcaríem més que una paraula: calcaríem la vivència. Però també, si anem al significat, ens trobem que el cesto és una cesta gran, mentre que en el nostre català és el femení el que l’engrandeix. En canvi, i no és l’únic cas, l’ús valencià sí que és paral·lel al castellà, i així el DNV defineix cistell com a "cistella gran". Això també explica que proposi cistella de la compra (o de consum) per al terme econòmic.

Però la grandària pot fluctuar. Com ho demostra el terme cove, també fet de vímets, que el DIEC defineix com a "cistell gran", més fondo que ample, com ara "el cove de la roba bruta". Sempre he cregut que "qui fa un cove fa un cistell" vol dir que qui fa una petita mala acció en pot fer una de molt pitjor. Però no m’ho confirmen ni el diccionari ni dites com "fer-ne una com un cove", és a dir, fer-la molt grossa. El cert és que el sentit de les paraules varia amb el temps, i que les dites populars fixen el d’un cert moment en un cert lloc. Fins i tot els termes econòmics més seriosos es fan amb els vímets d’una llengua rica i plural que només pot fixar un cert grau d’arbitrarietat.