BarcelonaSe sent contínuament –en especial en el món de l’esport– que aquest o aquest altre han “realitzat el seu somni” en aconseguir tal o tal fita que havien desitjat. De fet, el que ha succeït és que un desig que tenien s’ha convertit en realitat. Passar del desig o de l’anhel al món real no és la realització de cap somni. Els somnis són una cosa, i els desigs una altra. És una manera de parlar, òbviament, però és d’allò més equivocada.

Els somnis no són cap presagi d’una realitat que vindrà, com tampoc ho ha estat mai l’anàlisi de les vísceres d’un animal, els presagis de mags i xarlatans, la lectura de les línies de la mà o l’estudi de la posició dels astres. Tot això són maneres de suposar que podem predir o vaticinar el futur; però els signes que es troben a les mans, les vísceres o les estrelles només són una estratègia per intentar burlar el destí, la raó o la realitat.

Des d’Artemidor Daldià, que va escriure al segle II aC una interpretació dels somnis, Oneirokritiká, fins a Freud, passant per un reguitzell de teories i de pràctiques que s’han produït en qualssevol temps, els homes s’obstinen a voler desxifrar el sentit de les imatges psíquiques dels somnis; i, de fet, qui va arribar més lluny per fundar una teoria en aquest sentit (no una ciència, ell sempre ho puntualitzava), va ser el pare de la psicoanàlisi. La gent se’n riu, però tothom somia unes monstruositats que és millor no explicar a ningú.

Amb el procés independentista va passar el mateix: mal senyal. El desig o l’anhel que Catalunya sigui un país independent no pot ser considerat un somni: és un propòsit polític, i, tot i que serà un procés difícil, posseeix unes característiques molt més racionals que els somnis, que sempre escapen a la lògica de la raó i del que és real. Per això, quan la malaguanyada Muriel Casals va encunyar l’expressió “nosaltres som el somni”, feia molt poc favor a la causa independentista. Els somnis són matèria de l’inconscient, i no coneixen cap versió comunitària o compartida: són propis de l’inconscient de cadascú, i cadascú té els seus. Mai són col·lectius.

Sembla que el procés abandonarà la via somniadora. Ara la qüestió s’ha convertit en un desig legítim, que no assolirà la realitat passant dels somnis a la vida diürna, sinó passant pels terrenys de la lògica, la raó, la consciència, l’estratègia política i la reforma de la Constitució.