HE LLEGIT NO SÉ ON

El gran dilema de la humanitat

El gran dilema de la humanitat / VINCE TALOTTA/TOTONTO STAR Zoom

Una dona que no està ocupada criant fills és una amenaça

“Em fa l’efecte que la vida m’observa, de braços plegats, esperant que tingui un fill”, diu la narradora del llibre Maternitat, de Sheila Heti (Toronto, 1976). Una dona a punt de fer trenta-set anys que no sap si vol ser mare però sap, això sí, que ha de prendre aviat una decisió. Aquest alter ego de l’autora sospita que un hipotètic fill li faria perdre l’escriure, però alhora té por de perdre’s una experiència vital essencial. “Hi ha certa tristesa en el fet de no voler allò que dona sentit a la vida de moltes altres persones”, raona.

La narradora es recrea en el dubte en primera persona: “La resposta a si vull tenir fills és un secret que m’amago a mi mateixa, el secret més gran de tots”. I especula sobre la pressió social que empeny les dones a parir: “Una dona ha de tenir fills perquè ha d’estar ocupada. Crec que tota la gent que està en contra de l’avortament només vol que es prohibeixi per un sol motiu: no és que vulguin que un nou ésser vingui al món, sinó que la dona s’encarregui d’educar els fills per evitar que pugui dedicar-se a qualsevol altra activitat. Hi ha alguna cosa amenaçadora en una dona que no està enfeinada tenint cura dels nens”.

Quan de més jove es plantejava si voldria tenir fills, ella veia clar que la maternitat no formava part dels seus desitjos més íntims. Però això era abans de veure’s biològicament forçada a decidir entre l’ara o mai, abans de navegar en l’ambivalència, abans de donar forma a un llibre sobre els pros i contres de la procreació. “Sé que com més treballo en aquest llibre, menys probable és que tingui un fill -admet-. Potser és per això que l’estic escrivint: per passar a l’altra riba, sola i sense fills. Aquest llibre és un mètode anticonceptiu. És una frontera que basteixo entre mi mateixa i la realitat d’un fill”.

La decisió d’engendrar criatures no és ni menor ni frívola

Si els homes parissin, tenir o no tenir fills seria la pregunta en majúscules de la humanitat, el dilema central de la filosofia, un tema cabdal de la dramatúrgia i de la literatura i, per descomptat, de les converses profundes. Però ens toca fer-ho a les dones i, doncs, algú pot arribar a pensar que dedicar un llibre sencer a donar-hi voltes és fins i tot excessiu. Celebro des d’aquí que tant Lumen en castellà com el segell Més Llibres en català (amb una traducció de Maria Bosom) s’hagin animat a publicar aquesta novel·la de la canadenca Sheila Heti. Perquè no és veritat que la qüestió d’engendrar (o no) futures personetes sigui una cosa menor que s’hagi de resoldre en silenci i de portes endins.

El discurs de la maternitat està literàriament prohibit

“Una mare que escriu és una mare culpable”. Ho llegeixo en un altre llibre: La mejor madre del mundo, de Nuria Labari (Santander, 1979), publicat per Random House. “Hi ha alguna cosa perversa en el desig de tenir un fill”, apunta Labari. I també: “Una dona que escriu és una dona perillosa. Perillosa per a si mateixa i per als altres. [...] Totes sabem per experiència com és d’insuportable el discurs d’una mare. Així que està literalment i literàriament prohibit. Les mares i les explicacions són un gènere en si mateix, però ha de ser domèstic i clandestí”. L’escriptora i la mare s’enfronten en aquesta obra, força més transgressora del que indueix a pensar la coberta.

Un dels articles de Milena Busquets aplegats en el volum Homes elegants (Amsterdam/Anagrama) es titula justament “Les millors mares del món” i conté una afirmació poc de moda -ara es porten les mares autoflagel·ladores- que a mi em fa aplaudir: “Com a amiga no soc res de l’altre món, com a nòvia crec que estic força bé, però com a mare, com a mare soc la pera llimonera”.