MINÚCIES

El gran dictat

El gran dictat / TVC Zoom

Temps enrere, molt de temps enrere, les televisions emetien programes en què la gent concursava basant-se en els seus coneixements de cultura general. Per exemple, quin any havia estat la presa de la Bastilla, amb qui es va casar la reina Joana I de Castella, anomenada la Boja, o on va fixar la residència italiana el rei Alfons el Magnànim. La gent havia fet un batxillerat amb una certa dosi de sabers i menys plastilina que ara, i aquests programes sempre comptaven amb participants competents. De passada, els telespectadors s’ennovaven de minúcies de la història, que sempre fa més bé que mal.

Amb els anys, quan es va veure que les ciutadanies de mig món havien esdevingut molt ignorants, aquella mena de programes van haver de ser substituïts per uns altres, en què no es posen mai a prova els coneixements culturals -llevat dels que corresponen a la tafaneria més elemental- perquè els resultats serien catastròfics, tornarien vermella la població televident i farien que la gent apagués la TV a causa d’una vergonya transferida.

Un dels programes catalans que van substituir els d’abans era El gran dictat. Podia semblar un programa que encara demanava coneixements de cultura mitjana perquè, en un progrés de cinc nivells de dificultat, es demanava a dos concursants -que els últims dies s’hi jugaven un “pot” de quasi cinquanta mil euros- que escrivissin correctament una sèrie de paraules, des de les més senzilles, com ara cadira, fins a les de grafia més enrevessada, com ara wurtzita, ludlowià o wahhabisme, que possiblement cap català, llevat de mitja dotzena d’especialistes, no haurà de fer servir mai de la vida.

Saber la grafia d’aquests mots no significa posseir cultura; només pressuposa haver estudiat el diccionari més complet que hi hagi, i tenir molta memòria... per a paraules soltes. Com que el programa es deia El gran dictat, el que correspondria hauria estat dictar una frase sencera, potser amb alguna paraula parany, i amb continguts culturals que valgués la pena de saber: això faria entrar en el concurs no solament l’ortografia sinó també la sintaxi de la llengua. Què hi guanyaríem? Molt senzill: hi guanyaríem la presència de frases senceres com a model de composició lingüística, que és justament una de les mancances dels escolars, aquí i arreu.

Però ja se sap que una frase, com deien els llibres didàctics de fa molts anys, “és l’expressió d’un pensament complet”. I pensar, precisament pensar, és el que sembla que ha de desaparèixer de qualsevol mitjà públic de comunicació.