Un tros de món contaminat però lliure de presses i epidèmies

“No els hauries d’haver dit que estimes aquesta terra –diu en Petrov a la Baba Dúnia–. Això ho interpreten com una provocació, com una minimització deliberada de l’accident del reactor. T’odiaran pel fet que et deixis instrumentalitzar”. Ella replica: “Doncs què, els hauria d’haver dit que en realitat tant me fa si em moro un dia abans o després?”.

Fa dies que vaig acabar de llegir L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky (editorial Les Hores, traducció de Ramon Farrés) però des d’aleshores no em trec del cap les persones reals que van servir d’inspiració per als personatges d’aquesta novel·la: la gent que va decidir tornar a la zona d’exclusió de Txernòbil, el territori ucraïnès al voltant de la central nuclear –en un radi de trenta quilòmetres– que va ser desallotjat el 1986. La majoria dels habitants que s’hi van instal·lar als anys noranta ja s’han mort. De vells, no pas per la radioactivitat. Perquè aquesta és la qüestió: van voler tornar a casa seva per poder-hi morir. Viure a la zona és arriscat per a la salut, però la vida mata en qualsevol cas. Els menors de 18 anys no hi poden entrar, però els adults que han assumit el risc de tornar-hi –o que, des d’una inconsciència feliç, creuen que no hi ha risc: de negacionistes n’hi ha a tot arreu– han ocupat i reparat algunes cases abandonades i s’alimenten gràcies als propis horts, com si la contaminació radioactiva fos una llegenda urbana. Els reassentats van arribar a ser un miler, i avui en dia no arriben a les dues-centes persones.

“Si hi ha alguna cosa que aquí no ens afecta, són les epidèmies de la resta del món”, diu la Baba Dúnia. Alina Bronsky li va fer dir això el 2015. En català la novel·la es va publicar el setembre del 2019. Després va arribar una pandèmia mundial (em pregunto si, en efecte, el coronavirus ha passat de llarg de la “zona de la mort” de Txernòbil) i més tard ha arribat una guerra (que m’ha generat un segon interrogant: ¿hi ha persones que van ser evacuades el 1986 arran del desastre nuclear i que han hagut d’abandonar de nou casa seva el 2022 arran de la invasió russa?).

L’últim amor de Baba Dúnia s’ha traduït a tretze idiomes i és fins ara el llibre més venut de l’editorial Les Hores, un segell nascut el 2016. Alina Bronsky ha recreat un paratge que no coneix i que no pensa trepitjar mai, però que és literàriament potent. “Tinc la cosa ficada als ossos i emeto radiacions a l’entorn, de manera que jo mateixa soc com un petit reactor –explica la Baba Dúnia–. També les maduixes i els nabius dels nostres boscos emeten radioactivitat, els ceps i els abrons de bedoll que collim a la tardor, la carn de les llebres i els cabirols que Gavrilov de vegades caça. La gent que ve de fora no toca res d’això, com a molt s’ho emportarien per a les seves investigacions, però per a nosaltres seria desaprofitar-ho”. Dins de la zona d’exclusió, el temps passa d’una altra manera. Sense horaris ni terminis. Sense rellotges i, ves per on, sense por. 

Personatges femenins d’edat avançada i amb les idees clares

Alina Bronsky és un nom de ploma: el pseudònim d’una escriptora que va néixer a l’URSS (Iekaterinburg, 1978) i viu a Alemanya des de fa tres dècades. Parla rus amb la família i els fills, però la seva llengua literària és l’alemany. Escriu novel·les protagonitzades per dones, té una flaca pels personatges femenins d’edat avançada i toca sovint el tema de la migració. Les Hores ha publicat aquest març una novel·la posterior de Bronsky: La trena de la meva àvia, igualment traduïda per Ramon Farrés. L’àvia del títol és una matriarca russa que viu en una residència per a refugiats a Alemanya i que no es refia gaire del país que l’ha acollit. El narrador és un nen, en Max, a qui la mare de la seva mare morta ha fet creure que té una salut delicada. Però el personatge més ben trenat és el de l’àvia, una dona tossuda i plena de dolor que fa anar tothom com ella vol.