BarcelonaVejam com m’ho faig, això. Llegeixo a l’Ara Llegim la crítica literària sobre l’últim llibre d’Eva Baltasar, a càrrec d’Àngels Cabré, que també és escriptora. Dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere, que, pel que veig, està dedicat a impulsar la presència de dones en la cultura. Suposo que no qualsevol dona. El titular de la crítica és dels més terrorífics que he llegit en molt temps: “El fracàs d’Eva Baltasar”. Vaja. No ho percebia així, esclar. Però és que a ella, la crítica, no només no li agrada l’últim llibre, sinó que li esmena tota l’obra. La primera novel·la li va semblar “suggeridora però deficitària”. La segona la “va defraudar”, i la va “sobtar moltíssim que fos finalista del premi Booker” fins al punt que “vaig resar perquè no l'hi donessin” perquè “li haurien fet un mal servei a l’autora”. Em sembla que la Baltasar li ha d’agrair aquest gest cristià. Jo, esclar, resaria per altres coses, a la vida, però sempre hi ha algú que t’ha de salvar de tu mateixa. La tercera novel·la, ella “no l’hauria publicat”, perquè és fallida. També troba que és una “versió dolenta” d’Un amor, de Sara Mesa. I l’última (que gràcies a Déu no se l’ha copiat de ningú) “no millora el balanç anterior sinó que l’empitjora”. O sigui, millor que no existís la Baltasar. Ho ha fet tot malament.

L’autora del text que ens ocupa (la Cabré) té coses a dir de l’argument d’aquest últim llibre que empitjora tots els altres. “Tanta soledat ens escama des del primer moment i tanta incapacitat per superar les dificultats, també”, diu. Per què? Li escamaria que Gregor Samsa un dia es trobi convertit en escarabat? Li escama que la Colometa vulgui matar-se? El paper del crític, o del prescriptor, és conduir els possibles lectors. Jo, quan en una crítica llegeixo frases que el crític ens mostra com a exemple d’horror, sempre pateixo. I la Cabré ho fa. Fora de context, tot és terrible. Imagineu-vos que us dic: “Mireu quina tifa, aquest noiet, en Dickens! Diu que «Era el millor dels temps i era el pitjor dels temps»”.

Els personatges femenins i l'honorabilitat

Els escriptors hem d’acceptar la crítica, si està ben feta, ens agradi o no. Ho diu en Màrius Serra: “Si no vols que et pintin bigotis no et deixis fer fotos”. Sabem que l’espai és petit, sabem que despertem odis o amors. Una literatura la formen molts escriptors, amb moltes veus diferents, si són honestos. De cap manera m’estic queixant –ni conec la Baltasar ni conec la Cabré– de la crítica. M’estic queixant de la condescendència, de les lliçons, del pontificar, del “tu sobres, perquè no fas el que espero de tu”.

Com diu Martin Amis, quan ets una mica grandet i insultes a través del paper escrit, sembles una mica tarat. No parlo amb veu interposada. Puc dir que la crítica m’ha tractat en general bé. He rebut totes les lloances possibles per la meva última novel·la, no estic escrivint en senyal de venjança. Però sí que veig, veig el que li molesta a la senyora. Els personatges femenins potser no són tan honorables com caldria. Els homes de les novel·les poden ser cabrons, assassins, incapaços o escarabats. Les dones també? O les dones estan obligades a ser heroiques, fortes, mai llefiscoses, mai cagadubtes? Hem d’escriure els personatges femenins segons alguns feminismes? És això?

Diu en un moment donat que l’èxit de la Baltasar (immerescut, esclar) ve donat per la “palesa necessitat –més viva que mai– que la literatura es capbussi en la vida de les dones i a la condescendència del nostre sistema literari”. O sigui, els lectors, els crítics i els del premi Booker són uns indocumentats. I fins ara, pel que sembla, la literatura no es capbussava en la vida de les dones. Perdoni? La literatura sempre s’ha capbussat en la vida de les dones, dels homes i dels gossos fins i tot. Som molts escriptors, homes i dones, que escrivim de dones i d’homes i de cases i de bèsties i cada una tenim una veu. Els llibres no són una sèrie de Netflix on l’heroïna sempre se’n surt, i sempre és honorable. Observatori? Entenc el que s'hi observa.