HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan ‘femení’ deixi de ser un adjectiu ofensiu

Quan ‘femení’ deixi de ser un adjectiu ofensiu / CÈLIA ATSET Zoom

Els homes s’entesten a explicar-nos coses que ja sabem

Ser dona vol dir que els homes t’expliquin coses. N’hi ha que fins i tot intenten explicar-nos què és un embaràs, com d’agut és el dolor de la regla o de què va un llibre que hem escrit nosaltres mateixes. A Rebecca Solnit li va passar exactament això: tan bon punt ella va esmentar en una festa el fotògraf Eadweard Muybridge, l’amfitrió la va tallar per preguntar-li si havia sentit a parlar d’un llibre molt important sobre Muybridge que havia sortit aquell any. “Jo estava tan ficada en el paper assignat d’ingènua que era del tot capaç de contemplar la possibilitat que un altre llibre sobre el mateix tema hagués sortit alhora que el meu i que, per alguna raó, m’hagués passat per alt”.

Una amiga de Solnit va haver de dir “És el seu llibre” tres o quatre cops abans l’home en qüestió no va adonar-se que estava fent el ridícul del segle. “Que jo fos l’autora d’aquell llibre tan important que va resultar que ell no havia llegit va confondre tant les categories cristal·lines en què s’estructurava el seu món que es va quedar estupefacte i mut...”, recorda Rebecca Solnit en un altre llibre: Els homes m’expliquen coses, publicat per Angle amb traducció de Marina Espasa.

Sí, es pot ser experta en un tema que el marit desconegui

Ser dona escriptora casada amb un home amb projecció pública vol dir que altres homes es pensin que els arguments i els coneixements (i el dret a respirar, de passada) te’ls injecta el marit, per ves a saber quina via de transmissió conjugal. Una vegada un periodista va demanar a Siri Hustvedt si tot el que sabia sobre neurociència ho havia après del seu espòs, el també escriptor Paul Auster. Ella li va dir que no, que en Paul no sap res d’aquests temes, i el periodista encara va tenir la santa barra de repreguntar. No es creia la resposta. “De cara enfora -raona Hustvedt-, costa d’entendre que la intel·lectual de la família sigui jo”.

Les dones que escriuen són jutjades de forma molt més severa, i partint de moltíssims més prejudicis, que els escriptors masculins. Han gosat fer-se veure i els ho fan pagar car. Sovint han de sentir que han aconseguit publicar perquè són esposes o amigues o amants de no sé quin mascle alfa. O els diuen que fan literatura femenina, amb aquella connotació despectiva que té l’adjectiu femení. Hauríem d’aprendre a capgirar-ho, com fa una amiga meva: “Que soc femenina? Doncs sí, gràcies: intel·ligent, sensible, profunda. Molt femenina, i tant”.

L’esforç per tenir veu pròpia és tan immens com desagraït

Quan resulta que una escriptora és tan bona que aconsegueix destacar malgrat tot, n’elogien la influència testosterònica -“és una dona però no es nota”- i fins sospiten que li ha donat un cop de mà el company de llit, com sap per experiència Siri Hustvedt i com va denunciar la professora nord-americana Joanna Russ (1937-2011) en un assaig que té més de tres dècades i que es manté tristament vigent: How to suppress women’s writing (University of Texas Press). Segons Russ, les escriptores s’han d’esforçar tant per fer-se sentir, i han de lluitar tant contra els qui aspiren a silenciar-les, que potser arriben a la conclusió que tot plegat no els compensa.

I és així com les dones deixen d’escriure i d’ocupar l’esfera pública, cedint la part de visibilitat que els pertocaria als qui ja estan acostumats des de sempre a ser el centre d’atenció. Ho diu Siri Hustvedt, de qui espero llegir aviat en català la novel·la Memories of the future : “Com a dona, com a dona intel·lectual, i com a dona intel·lectual casada amb un escriptor reconegut, he patit molts prejudicis, m’he sentit tractada amb condescendència i he hagut de batallar per no veure’m apartada dels espais socials”.