BarcelonaEl meu pare eren catorze germans. A casa tenim tres fills i oficialment som família nombrosa. En una generació les coses, i les llars, han canviat molt. Al llibre La dotzena, a més bon preu, Frank B. Gilbreth Jr i Ernestine Gilbreth recorden la seva família de dotze germans, amb un pare peculiar al capdavant, enginyer industrial especialista en eficiència. Els seus mètodes també els aplicava a l’educació de les seves sis filles i els seus sis fills, amb resultats desiguals, esclar. És una família de principis del segle XX. El llibre és un clàssic del 1948 de la literatura humorística nord-americana, traduït ara al català per Joaquim Mallafrè per a Adesiara.

La dedicatòria inicial ja dona pistes: "Al papà, que únicament va pujar dotze fills, i a la mare, que va pujar dotze fills únics". La mare, la Lillie, també era enginyera industrial i, de fet, va mantenir amb èxit el despatx d’assessoria –viatjaven per tot el món– quan el marit, el Frank, es va morir. Allí on ell hi posava un optimisme entusiasta i arrauxat, ella hi afegia sentit comú i flexibilitat. Es veu que l’equilibri va funcionar, tant a la feina com a la família. Els mètodes? Per exemple, aquest: "Cada fill que volia un augment de la paga setmanal entregava un sobre tancat amb una oferta que deia per quant faria la feina. L’oferta més baixa guanyava el contracte". Cadascun dels grans era responsable d’un dels petits. Al matí era obligatori sortir rentats, enllustrats i pentinats. La mare posava ordre i pau sense necessitat de cridar ni de pegar, el pare era una mena d’hiperactiu obsessiu i feliç, que de tant en tant deixava anar clatellots... i cops de colze.

En general, a l’hora d’educar els fills, ell hi posava apassionadament la tècnica, i ella hi afegia serenament la vida. Hi ha un paràgraf, una mica llarg, que sintetitza molt bé la síntesi educativa d’aquells pares: "Si el papà veia estudi i temps i mètodes de treball d’equip en un niu de formigues, la mare hi veia una civilització de gran complexitat, governada, potser, per una reina vella i grassa que tenia un miler d’esclaus negres que li duien l’esmorzar cada matí. Si el papà s’aturava per explicar la construcció d’un pont, ella es fixava en l’obrer en texans, assegut al capdamunt de l’arcada amb la carmanyola del dinar. Era ella la que ens feia sentir el vertigen de l’altura que feia venir la construcció i la petitesa relativa dels humans que l’havien construït. O si el papà assenyalava un arbre inclinat i retort, era la mare la que ens feia ser conscients del vent que, rosegant l’arbre en el transcurs dels anys, hi havia deixat la seva marca implacable".

Bé, suposo que la diferència de tarannà, les presses de l'un i la calma de l’altra, tenien una mica a veure amb els respectius orígens. Ell era un self made man fill d’una vídua estricta (abans de crear el seu negoci amb oficines a Nova York, Londres i Boston havia fet de paleta); ella era filla d’una família benestant i culta, de mare psicòloga.

Per al Frank, menjar era una pèrdua de temps, per això aprofitava l’hora de sopar com a estona d’instrucció. Només estava permès parlar a taula per tocar temes "d’interès general". El programa general d’entrenaments incloïa recitals ortogràfics, concursos de geografia, d’aritmètica, de llengües... A l’escola inscrivia els fills en cursos superiors. La religió? "El papà deia que creia en Déu, però que no podia veure els seus ministres". Preferia llegir el New York Times que anar a missa.

Les grans decisions familiars es votaven. I a l’estiu feien vida primitiva en una cabana, tipus Thoreau. Quan tenien tres anys, el Frank ja ensenyava a nedar als fills. A l’estiu no els posava deures, però no parava d’ensenyar-los coses de maneres originals, inclòs el codi Morse (pintant totes les parets de la cabana), astronomia recreativa i esperanto.

En fi, que s’ho passaven bé. Eren una família de rossos i pèl-rojos pigallats, actius, tastaolletes. El pare va acabar acceptant a contracor les faldilles curtes, les mitges de seda, el maquillatge, el jazz i els nòvios que les filles grans van introduir a casa. El Frank va morir d’un atac de cor als 55 anys. Un dia algú li va preguntar per què estava tan interessat a guanyar temps en totes les tasques i ell va respondre: per dedicar-lo "a la instrucció, a la bellesa, a l’art, al plaer. O a jugar a xapes, apuntat a la ratlla, si això és el que el cor et dicta".