BarcelonaSi aneu a París abans del 28 de gener, us recomano molt l'exposició que ha fet l'artista francesa Sophie Calle al Museu Picasso. De fet, se n'ha apropiat: la direcció del centre sabia que tindria moltes obres de l'artista espanyol en préstec a altres centres pel 50è aniversari de la seva mort, i li va proposar que l'omplís ella, que fes la seva pròpia celebració, carta blanca, sobre el pintor. A Calle li va costar acceptar l'encàrrec, Picasso és Picasso, però el resultat, À toi de faire, ma mignonne, és una meravella. L'artista reflexiona molt sobre la mirada (és emocionant la sèrie de vídeos on ens mostra la reacció de persones que veuen el mar per primera vegada), però li interessa especialment el tema de la ceguesa. Treballa molt amb l'escriptura, i la idea de la desaparició és també central per a ella. Aquí, ho veiem sobretot quan parla de la mort dels seus pares. Què passa després? Ella, que no ha tingut fills, es pregunta què se'n farà, de les seves coses, quan mori. No vol que acabin comprades i venudes pràcticament a pes a qualsevol mercat, i decideix fer-ne un inventari. Hi ha un vídeo bastant divertit que recull el moment en què experts van anar a casa seva a fer la valoració de cada objecte. Un cop feta, els operaris s'ho van endur tot i ho van instal·lar al museu. Si no ho recordo malament, els visitants passegem per fins a tres sales plenes de les seves coses. Casa seva va quedar pràcticament buida, i de seguida Calle va trobar que les enyorava. Per això va demanar al Museu Picasso si podia instal·lar-s'hi mentre durés l'exposició. Ho va fer, però només durant uns dies. Sembla que la ubicació dels banys no era compatible amb les alarmes nocturnes i, cansada de no poder anar al lavabo o a dutxar-se quan volgués, va renunciar a pernoctar al museu. Això sí, hi té un petit despatxet, i hi va molt sovint.

Un cop al carrer, em vaig preguntar quins objectes enyoraria, jo. Quins em farien sentir casa meva buida, si no hi fossin. La resposta va ser bastant ràpida: sobretot, els meus llibres. Els que em vaig endur de casa els meus pares, alguns dels quals eren seus i segurament vaig agafar d'amagat dels meus germans. Les lectures de l'escola que em van agradar especialment, encara marcats amb l'etiqueta amb el meu nom. Els primers que em vaig comprar amb els meus diners. Alguns que m'ha regalat gent que estimo, i d'altres que tinc signats per autors que admiro i que sento una mica part de la meva vida. Fa alguns mesos, vaig escriure un article on explicava que l'arquitecte Oscar Tusquets creu que no té sentit tenir llibres a casa, que ocupen massa. Ho havia sentit a RAC1, en una conversa entre el Toni Clapés i el Sergi Pàmies. L'escriptor deia que potser és veritat el que diu Tusquets, però que no és real, perquè hi ha gent que vol tenir llibres a casa (això l'incloïa, esclar). Uns dies més tard de publicar l'article, vaig rebre un correu de Pàmies, que no vaig llegir fins fa un parell de setmanes, fent neteja del Gmail, perquè havia anat a parar a la brossa. Hi vaig pensar de seguida, després de veure l'expo de la Calle. Pàmies m'hi deia que Tusquets oblida una cosa, que és el factor sentimental, i em posava d'exemple Un beau matin, una pel·lícula de la Mia-Hansen Love, on es veu "de quina manera els llibres expliquen les persones i en preserven l'ànima". És exactament això. Penso aprofitar Nadal per veure-la, segur que m'agradarà.