OBRO FIL

L’enemic invisible

Una de les coses que fan que patim menys en aquesta pandèmia del coronavirus és que no hi ha una allau d’imatges sensacionalistes dels malalts. Si de cas, són estampes de l’absència: les parets dels hospitals s’han fet gruixudíssimes, els carrers i els parcs són buits. Els familiars han de viure l’agonia i a vegades la mort dels estimats des de l’altra banda de la pantalla del telèfon i només poden imaginar com és el plec del llençol del llit que els fa d’últim lloc de repòs, o quina llum hi havia a l’habitació quan ha arribat l’última aclucada d’ulls: uns detalls que, en condicions normals, queden gravats per sempre a la memòria. Me’ls imagino, mesos després de tot plegat, anant a veure els metges i infermeres que van estar agafant la mà dels malalts per últim cop per demanar-los que els ho tornin a explicar. ¿Com va anar? Perquè escoltar aquella explicació repetida una vegada i una altra sense cap variació, com es fa a les vetlles funeràries, consola, aporta una capa finíssima però necessària de protecció contra l’anorreament total.

I com contrasta això amb la proliferació de metàfores bèl·liques que fan servir les autoritats. No fa sinó tergiversar el que està realment en joc, que té molt més a veure amb la incertesa i l’atzar, amb la col·laboració i la responsabilitat col·lectiva o amb la salut com a bé preciós que amb l’heroisme banal i la vigorització ridícula del camp de batalla. Ja hi és tot a LTI, La lengua del Tercer Reich. Agafeu-lo per qualsevol capítol: les manipulacions lingüístiques del nazisme, aquells desplaçaments subtilíssims de significat que Victor Klemperer va saber captar tan bé, l’adquisició d’una connotació que fa que un verb o unes cometes que només volien dir una cosa més o menys neutra de sobte en vulguin dir una de terrible, com un adjectiu pot encarnar la decadència d’una ideologia: tot això està passant ara, cada vegada que ens passen aquests butlletins de guerra de pa sucat amb oli. Com deia a Twitter l’editora de Klemperer en castellà, Valeria Bergalli, esperem que algú estigui recollint i anotant aquestes paraules i que tingui l’oïda tan fina com la va tenir el filòleg jueu que va arriscar la vida “per certes paraules”.