Una estada de més de vint anys a les universitats (i la societat) dels Estats Units ha fet que el ministre Manuel Castells, home de poderosa intel·ligència, hagi pres un partit categòric per l’ús de les noves tecnologies en l’educació secundària i universitària.

És cert que, en aquests moments, quan la població es troba quasi completament aïllada, els alumnes d’un i altre nivell només poden accedir a l’ensenyament que divulguen les escoles i les universitats a través dels mitjans tecnològics. Deixarem de banda el fet que hi ha un 20% de població en edat escolar que no disposa d’aquests mitjans pel sol fet que no disposa de mitjans, en general. (Però hi afegirem que aquests nois i noies, aprofitant que no tenen connexió a internet, podrien agafar qualsevol llibre i analitzar com es construeix una frase llarga, com les de Thomas Mann o les de Marcel Proust, amb una oració principal i tres o quatre de subordinades. Perquè també cabria pensar que el millor que podrien fer les escoles és ensenyar a llegir i, de passada, a tocar un instrument de música; amb la qual cosa la nostra educació es tornaria a assemblar molt a la de Grècia i Roma, que déu-n’hi-do el que van aconseguir.)

Castells no ha entès que posseir molta informació no és el mateix que conèixer, i que conèixer no és el mateix que saber. No es construeix una societat només sobre la base de la informació, ni tan sols sobre la base del coneixement. Només es construeix sobre la base del saber dialogant, i aquest diàleg -com els de Plató- només es genera quan un alumne, de l’etapa que sigui, es troba al davant d’un mestre que parla enraonadament, és preguntat, respon, rectifica si cal, convenç amb saber i amb raó, i així fins al final del curs. És aquest logos entaulat en comú, i no la informació divulgada sense cap a priori sapiencial que permeti el discerniment entre la saviesa i l’estolidesa, allò que forma una persona amb una qualitat molt més assaonada que aquella que s’obté gràcies a la in-formació. (No és estrany que molts fusters anomenin “informador” aquella eina que abans es deia, simplement, “formador”.)

Així es forja també una democràcia sòlida: no sotmetent ningú a l’impacte extàtic de les informacions indiscernibles, sinó fent participar la futura ciutadania, sense l’ajut de res més que les paraules en-raonades, en la construcció del cos social entès com a reunió de sabers, d’opinions, de sexes, de veus i de discursos.