Alguns dels nostres lectors més exigents lingüísticament ens adverteixen que a l’ARA comencen a ser freqüents estructures del tipus “Insisteix en parlar dels temes de sempre” o “Consisteix en no criminalitzar el diàleg”. Poden pensar, amb raó, que són incorreccions que se’ns escapen. I segur que, com a tots els mitjans que treballen contra rellotge, se’ns escapen incorreccions, però en aquest cas cal que el lector sàpiga que la nova gramàtica, la GIEC, considera adequada aquesta estructura en registres formals. La considera -recorrent, per simplificar, a una terminologia que ara es pretén deixar enrere- correcta.

La norma fabriana del “canvi de preposicions davant d’infinitiu” passa a ser, a la GIEC, “alternança de preposicions...” És a dir, la norma ja no prescriu el canvi sinó que obre la porta a l’alternança. Malgrat això, manté que fer el canvi “és preferible en registres formals”. Per què a l’ARA no ho preferim? Els nostre lectors saben que l’ARA sempre ha defensat flexibilitzar la norma. Ho va deixar molt clar en portada, i en un dossier interior, un diumenge (12-4-15). I no tindria cap sentit que quan la GIEC la flexibilitza l’ARA no ho fes.

Quin és l’esperit d’aquest “és preferible”? Manuel Pérez Saldanya, un dels redactors de la GIEC, ens dona pistes: “Va ser la manera com els ponents de la GIEC, amb Joan Solà al davant, vam tractar d’obrir una mica la porta a l’entrada de formes que fins ara no es consideraven normatives. L’objectiu era obrir una mica les opcions per veure si d’una manera progressiva els «creadors de models de llengua» (escriptors, mitjans de comunicació, etc.) les consideraven adequades i acabaven convertint-se en opcions «normals» en registres formals”.

Com tot canvi, d’entrada no agradarà als que ja havien interioritzat la normativa fabriana, però és que si això ens aturés no la podríem tocar mai, i creiem, sincerament, que l’immobilisme normatiu no és la millor estratègia per mantenir viu i vigorós el català.