BarcelonaCom que des de fa un parell de setmanes alguns llibreters m’han dit de tot, aprofitaré el privilegi de tenir aquesta tribuna per explicar-me. Això podria ser una declaració d’amor.
Tot va arran d’una de les moltes coses que vaig dir al pòdcast La sobretaula de la font. En un clip que van penjar, reivindicava que hi ha dinàmiques del sistema literari que hem de canviar perquè no tenen sentit, i posava d’exemple les presentacions de llibres, com podria haver parlat de la sobrepublicació, la manca de lectors, els blurbs de les faixes o els minsos honoraris dels jurats de la majoria de premis. En el cas de les presentacions, l’argument és fàcil: estar de promoció d’un llibre implica fer presentacions (forma part de la feina, per això mateix figura en tots els contractes). El problema és que la majoria d’escriptors no vivim d’escriure. Jo, per exemple, soc autònoma i les meves hores laborals les dedico a traduir i a altres mil feinetes amb què faig malabars, com ara escriure articles com aquest. Per tant, anar a presentar un llibre implica deixar de treballar (entenent treballar com la feina remunerada principal) unes quatre hores (entre el desplaçament i la presentació). Si jo cobrés molts diners per escriure o si jo fos rica, m’encantaria fer centenars de presentacions, què més voldria! Però, per més que m’encanti parlar del meu llibre (us juro que m’encanta) i tenir el preuadíssim contacte directe amb lectors i llibreters (dues baules sense les quals tot el mercat editorial s’ensorra), resulta que dedicar una presentació equival a deixar de treballar quatre hores (en quatre hores puc traduir 1.500 paraules).
Si tardes dos o tres anys a escriure un llibre, rarament serà mai una activitat rendible en un mercat petit com el nostre, però una cosa és que no sigui rendible i l’altra que m’empobreixi. I no estic demanant que les editorials paguin més: tampoc elles no poden; els marges són ridículs per a tothom; el que demano és racionalitzar el sistema. No sé vosaltres, però jo vaig justa de pasta; potser us penseu que em surten els bitllets per les orelles perquè llegiu articles meus en diaris (que cobro a entre 80 i 150 euros bruts la peça), perquè em veieu en entrevistes (també hi dedico hores, per les quals evidentment no pretenc cobrar), etcètera. En el pòdcast deia que si un autor dedica aquestes hores que no li sobren, i es troba que a la llibreria hi ha quatre persones, doncs, potser té la sensació que el llibreter no ha fet la seva feina. No us sulfureu, continueu llegint, sisplau.
Cal diferenciar les presentacions que demana l’autor (¿em deixes venir a presentar el meu llibre?) de les presentacions que demana la llibreria (¿pots venir a presentar el teu llibre?). En el primer cas, el llibreter no en té cap culpa, per descomptadíssim. En el segon, potser una mica, perquè si no et veus capaç de convocar deu persones —fixeu-vos que no parlo de trenta ni de cinquanta, sinó de deu persones—, doncs potser no té sentit que emboliquis un autor a anar fins a la teva llibreria. Que em titllin de pessetera ja té nassos: no em queixo de fer una presentació per quinze persones i vendre deu llibres en total, això ja ho considero un superèxit i que ha valgut la pena fer la presentació (tot i que us recordo que si un llibre val 18 euros, dels 180 euros de la venda de deu llibres a l’autor només n’hi corresponen 17; és a dir, que em dono per satisfeta amb 17 euros per quatre hores).
El problema no són els llibreters
Els insults m’acusaven també de carregar contra les llibreries de poble i les llibreries independents. En cap moment he dit jo res en aquest sentit. Les llibreries independents les prefereixo mil vegades a les dels grans grups, i les llibreries de poble són un oasi. De fet, una de les poques vegades que m’he trobat fent una presentació per a quatre persones va ser a l’Abacus de Sant Cugat: que ni és independent ni és de poble, i si allà hi havia quatre persones diria que és clarament perquè algú no va fer la seva feina, perquè Sant Cugat i Abacus tenen prou múscul per convocar DEU persones. Això se’m va fer especialment evident quan vaig anar de promo a Galícia amb la primera novel·la. Allà no em coneixia ni Déu, allà no escric articles a cap diari ni faig activitats com a traductora literària, allà no soc ningú (bé, aquí tampoc, però almenys a quatre els sono d’alguna cosa). Doncs, bé, a les dues llibreries gallegues vaig trobar més de trenta persones.
En tot cas, ¿de debò pensar tot això em converteix, com m’han dit aquests dies, en una amargada classista, una egòlatra, una pessetera, una creguda, una mediocre, una decepció de persona que mereix que ningú li compri ni li vengui més cap llibre?
El problema no són els llibreters, evidentment. El problema són els mecanismes perversos que ens entrampen a tots; també el llibreter, ho sé, té una realitat molt puta. El problema és que hi ha massa llibres i massa pocs lectors. El problema és que el mercat català és petit. El que jo volia dir era que, si aquesta és la realitat on hem de treballar i que a curt termini no millorarà, potser ens podríem fer tots la vida una mica més fàcil. I sí, m’encanta fer presentacions de llibre, igual que m’encanta fer clubs de lectura. ¿Un llibre que no ha llegit ningú és literatura o només esdevindrà literatura quan sigui llegit? No hi ha literatura sense lectors, ni lectors sense llibreters. Així que: gràcies.
