Què és el 'kama muta', l'emoció que ens estreny la gola quan llegim?
BarcelonaQuan era petita un dels meus llibres preferits era L'illa dels dofins blaus, d'Scott O'Dell (publicat per La Galera, amb traducció de Josep Vallverdú i il·lustracions d'Isidre Monés), un llibre d'aventures que relata la història de la Won-a-pa-lei, una noia índia que viu en una illa de la costa de Califòrnia. Uns caçadors de llúdries exterminen la seva tribu i els supervivents són traslladats en un vaixell. El germà petit, en Ramo, queda a terra per accident. Quan ella se n'adona, es llença al mar i torna nedant per estar amb ell.
Soc filla única i, per tant, no sé què és estimar un germà. Però aquell gest (tirar-se del vaixell sense pensar en el perill per no deixar-lo sol) em va arribar molt endins. I, quan més endavant, el vailet apareix mort i ella ha de sobreviure tota sola en aquella illa, se'm va tancar la gola: "Tota la nit vaig passar-la vetllant el cadàver del meu germà sense dormir gens. Vaig prometre'm que tornaria per matar tots els gossos salvatges de la caverna. Pensava com ho faria... però, sobretot, pensava en en Ramo, el meu germà". Vaig plorar tant que no vaig poder continuar llegint fins que em vaig calmar.
L'amor commou
Aquesta reacció tan física (la gola que s'estreny, el plor sobtat, calfreds) ha estat descrita per l'antropòleg Alan Page Fiske i el seu equip amb el concepte de kama muta, un terme que ve del sànscrit i que es tradueix com "commogut per l'amor". És una emoció que apareix quan un vincle s'intensifica de manera sobtada o quan la seva pèrdua es fa molt present, en la realitat o en la ficció. No és només tristesa o empatia, sinó una resposta corporal davant la força d'un "nosaltres" que emergeix o que es trenca. La literatura, com el cinema, la música o els rituals, diu l'autor, té una capacitat especial per evocar aquesta commoció relacional. I no és casual que aquestes pràctiques culturals persisteixin: persisteixen precisament perquè són capaces de generar aquesta intensificació del vincle.
La Won-a-pa-lei compleix la seva promesa de matar els gossos salvatges, però quan malfereix el cap de la bandada, decideix endur-se'l a la cabana i guarir-lo. Rontu acaba sent el seu company fidel molts anys, fins que llegim: "Lentament caminà fins a mi i caigué als meus peus. Li vaig posar la mà al pit. Vaig sentir-li els batecs del cor, però només bategà dues vegades. Dos batecs lents, forts, sords, com les onades de la platja... I cap més. Vaig enterrar-lo al promontori, amb un bastó que jo li llençava i ell corria a atrapar-lo. Vaig cobrir-lo amb tot de pedretes de diferents colors que vaig recollir a la costa".
Encara ara, després de tants anys, quan ho torno a llegir, m'emociona de la mateixa manera. No perquè l'escena sigui especialment tràgica (O'Dell tenia un talent especial per emocionar des de la sobrietat, sense histrionisme ni pornografia emocional), sinó perquè torna a activar aquella mateixa experiència de vincle intens i de pèrdua irreparable. El kama muta no depèn de la novetat, sinó de la capacitat de recordar-nos un "nosaltres" que importa, encara que, com és el cas, sigui una història de ficció.
Potser per això tornem una vegada i una altra als llibres, a les cançons i a les pel·lícules que ens emocionen: perquè ens fan sentir part d'una relació i, encara que sigui per uns instants, no estem sols. I per això és tan valuós el kama muta i, amb aquest concepte, la literatura: una de les primeres pràctiques culturals on aprenem la intensitat i la fragilitat dels vincles, fins i tot abans de tenir les paraules per explicar-ho.
