HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 28/04/2018

Un dolor tan gran que ni gosem sentir-lo

i
Eva Piquer
3 min
Un dolor tan gran que ni gosem sentir-lo

Les tempestes, la vida que no va ser i el verí de l’amor romàntic

“El meu dolor és tan gran que ni goso sentir-lo”. La frase l’escriu la novaiorquesa Vivian Gornick en un dels llibres que més m’han acompanyat els últims mesos: el volum doble de memòries Vincles ferotges -La dona singular i la ciutat, publicat per L’Altra Editorial. La Vivian no gosa ni sentir el dolor immens provocat pel pas del temps, per la vida viscuda i, sobretot, per la vida no viscuda. La seva mare ja té vuitanta anys, les dècades han passat com un esternut i se’ls planta als nassos -amb una nitidesa que encega- la vida que han deixat perdre. Mare i filla es disparen retrets però comparteixen una camaraderia estranya. Han sobreviscut tempestes, crits, vidres trencats, confessions, combats dialèctics d’alt voltatge.

Arran de la mort prematura del seu marit, la mare de l’autora es va instal·lar en l’autocompassió i va anar inoculant a la filla la idea de l’amor romàntic. Una idea verinosa: “A mesura que van anar passant els anys, vaig veure que duia l’amor romàntic injectat com un tint en el sistema nerviós de les meves emocions, entrellaçat en tot el teixit del desig, la fantasia i el sentiment. [...] Seria una causa de dolor i conflicte la resta de la meva vida”.

Els moments que no vam saber apreciar mentre els vivíem

Hi ha dolors tan grans que no goses ni sentir-los. Com el que va envair l’escriptora californiana Joan Didion quan se li van morir el marit i la filla, per aquest ordre. Amb vint mesos de diferència: el 30 de desembre del 2003 el seu home, el també escriptor John Gregory Dunne, va ser víctima d’un infart fulminant; el 26 d’agost del 2005 la seva filla Quintana, de 39 anys, es va rendir després d’una cascada de crisis mèdiques. D’aquestes dues pèrdues en van néixer un parell de llibres esplèndids: El año del pensamiento mágico i Noches azules, tots dos editats en castellà per Random House, amb traducció de Javier Calvo.

Didion recorda com, abans que les desgràcies es precipitessin, ella pensava que la felicitat i la salut i l’amor i la sort i els fills bonics eren “benediccions normals i corrents”, que donava per descomptades. En plena aflicció, remenant objectes de les persones estimades que ja no hi són, s’adona que les fotografies descolorides o la roba a mig gastar no atenuen pas el dolor: “En teoria tots aquests records serveixen per evocar moments passats. Però la veritat és que només serveixen per deixar clar que vaig apreciar ben poc aquells moments quan els vaig tenir al davant. I que vaig apreciar poc aquells moments és una altra cosa que ja no em puc permetre veure”.

La por descomunal d’haver de tornar a trepitjar l’infern

Havent presenciat l’agonia de la filla, a Joan Didion ja no li fa por morir-se: “El que em fa por és patir una lesió al cervell (o al cor, o als ronyons, o al sistema nerviós) i sobreviure, continuar viva”. Hi penso mentre llegeixo el llibre No sabes lo que me cuesta escribir esto, de la barcelonina Olivia Rueda, publicat per Blackie Books. El testimoni honest -honestíssim- d’una dona que, per culpa d’un ictus, va haver d’aprendre novament a parlar i a escriure. “Morir-me no em fa por, perquè no te n’assabentes -admet l’Olivia-. El que em fa por és tornar al Guttmann, a les bates blanques, a noves lesions. Em fa molta por tornar a passar per tot això”.

A la malaltia, conclou Rueda, no se li ha d’agrair res. No se n’aprèn res de res. “Què n’hauria d’haver après? Que hem de viure cada minut perquè la vida s’esfuma? Per aprendre això no necessites cap malaltia”.

Tant Joan Didion com Olivia Rueda han tirat endavant, quin remei. No som conscients de la pròpia fortalesa fins que ser forts és l’única opció que ens queda.

stats