Fa anys que denuncio el mal que fan al català (i a moltes altres llengües) els traductors automàtics. I no parlo només de programes informàtics: els calcs també fan estralls en eslògans publicitaris traduïts i avalats per cervells humans molt ben pagats.

En el món dels mitjans, l’exemple més patent del que dic són dos rotatius barcelonins, però, alerta!, que els altres diaris també publiquem textos amb empremtes evidents d’haver passat, en el seu procés d’elaboració, per traductors automàtics. Els redactors tenen tanta feina que qualsevol es posa a fer traduccions artesanals.

La casuística és variada i té uns efectes devastadors en els cognoms. Fa tres anys una notícia sobre la radioactivitat d’Ascó va convertir el meu amic -i doctor en física per la URV- Marçal Salvadó Artells en “Marçal Salvadó Nudillos”. Què hi farem!, es va dir, convençut que almenys l’edició en català faria justícia a la seva mare. Doncs no: en català... altre cop Nudillos.

I és que el sistema està concebut perquè el castellà sigui l’origen de tot, com la Puerta del Sol. Si l’origen és català, primer es normalitza traduint-ho -de qualsevol manera- al castellà. Llavors, si convé, es torna a traduir al català amb un programa que sap que els cognoms no es tradueixen. D’aquí el doble Nudillos.

En aquesta doble perversió pensava dimarts quan, en un article sobre “els exconsellers” empresonats, vaig topar amb la frase “No podran gens davant un poble unit”. El “No podran res...” es va centralitzar com a “ No podrán nada... ” i, després, va reemergir a la perifèria com a “No podran gens...” I és que, al final, si poden tant, és perquè la unitat del poble (i dels mitjans que consumeix) és més il·lusòria que real.

En tot cas, mentre la mecànica sigui aquesta -i això depèn d’uns inversors que solen patir poc per la salut del català- continuarà sent imprescindible que lingüistes de carn i ossos hi donin l’últim cop d’ull amb l’esperança d’atenuar al màxim les traïcions dels traductors.