BarcelonaUn suposat intel·lectual alemany, Arno Widmann, va publicar fa poc un article al Frankfurter Rundschau exposant l’opinió que Dante Alighieri era un autor molt poc original, que no va aportar res al desplegament de la llengua italiana i, per acabar-ho d’adobar —cosa rara en un alemany, que creuen que tot va venir de Goethe—, que Shakespeare era molt superior al Dant.

Quant a la primera tesi, l’autor de l’article demostrava no posseir ni la més petita cultura literària: deia que la Commedia —més tard, “divina”— estava amarada de la poesia dels trobadors provençals, i, per tant, no presentava cap originalitat. Widmann deu haver llegit molt poca literatura clàssica, perquè, si ho hagués fet, sabria que, almenys fins ben entrat el segle XX, tots els llibres que s’han escrit deuen alguna cosa a llibres escrits amb anterioritat. Dante va heretar coses dels poetes provençals —fins i tot s’inventa uns quants versos en aquesta llengua—, com les van heretar tots els stilnovisti del Duocento italià. És com pensar que Joan Boscà o Garcilaso no són bons perquè van copiar de Petrarca la forma estròfica del sonet; o com dir que El Quixot no val res pel fet que està basat, a contrario, en les novel·les de cavalleria dels segles XIV a XVI; o com suposar que l’Ulysses, de Joyce, ho deu tot a l’Odissea —i alguna cosa li deu, certament, però no el més important de l’obra. Costa molt trobar un autor absolutament original a les lletres de la tradició occidental. Al final, un sempre pensa, i encara és arriscat fer-ho, que els únics llibres originals d’aquesta tradició són la llegenda de Gilgamesh o les epopeies homèriques.

El primer dels moderns del continent

Quant a la llengua, no hi ha dubte que el prestigi de la Commedia va determinar que la llengua que es va acabar imposant a Itàlia fos la de la Toscana, i no la de la regió de Calàbria, posem per cas: aquestes llengües —hom no creu en la paraula dialecte; tot el que es parla són llengües idiomàtiques— encara són vives, però la koiné italiana continua sent la llengua antiga de Florència, amb totes les novetats que són del cas. Quant a la comparació amb Shakespeare, la tesi no pot ser més forassenyada. Widmann creu que l’anglès és molt més modern que el Dant... sense recordar que el primer va escriure al segle XVII, i el florentí al segle XIV. I, amb tot, l’amic Raffaele Pinto, i més savis, opinen que, al seu moment, i malgrat el pes del cristianisme, Dante va ser el primer dels moderns del continent.

En suma: estudieu abans d’escriure, periodistes alemanys, estudieu!