No diré qui és l’autor d’aquest assaig fins al final. El nom pot condicionar massa la lectura. Malgrat el títol, El temps esquerp (ed. Arcàdia) és una obra contra la decepció política i contra el derrotisme nacional. També s’hauria pogut titular, per exemple, El coratge de la concòrdia, però hauria remès massa al cambonià Per la concòrdia. Va d’això, en tot cas: d’atrevir-se a dialogar amb els que no pensen com tu, de tenir la valentia de plantejar punts de trobada, d’entesa. No és fàcil, en temps de polarització. Està escrit pensant en Catalunya amb la mirada atenta a un món marcat per la pandèmia, per la guerra i per una persistent involució ideològica: el populisme simplificador i la ultradreta s’han infiltrat poderosament en l’àgora pública. L’autor ho constata, ho lamenta i ho combat.

Per no caure en el cinisme descregut, en el "ja us ho fareu", proposa el realisme compromès de "les petites idees" enfront dels grans idealismes al capdavall sectaris del segle XX. S’agafa a la common decency orwel·liana dels principis i les virtuts bàsics: honestedat, justícia, temprança. Invoca una audàcia carregada de prudència, una imaginació que no sigui fantasiosa. Tot això hauria de servir per fer front tant als grans reptes planetaris (crisi climàtica, amenaça nuclear, pandèmia, desigualtats, autoritarismes il·liberals) com a l’endèmic desencaix catalano-espanyol. Sí: el llibre està escrit des de la catalanitat trasbalsada pel Procés viscut per un no-independentista i no-unionista. Algú, doncs, situat en terra de ningú, en "la Internacional dels que solen perdre", sense perdre, però, l’esperança en l’ésser humà i en el país.

Es fa acompanyar de L’home sense qualitats de Robert Musil i en especial de la seva teoria de l’estupidesa, que sosté que n’hi ha de tres menes: la noble, franca i honesta dels caps de pardal, la simulada (fer-se el ximple) que utilitzen a la defensiva els vulnerables i la que exhibeixen persones de gran intel·ligència. Aquesta tercera és la perillosa i té com a trets distintius la pretensió desmesurada de concebre idees clarament fora de l’abast i el predomini de les emocions. A les portes del nazisme, Musil ja va advertir sobre aquest darrer punt: el de la relació contradictòria i volàtil entre raó i sentiments, entre veritat i subjectivitat, i va veure en l’estat, la nació o la raça "fetitxes místics", "fe de substitució".

En el cas català, la fe de l’assagista se situa en el terreny del que en diu "federalisme dels fets". Per sortir del laberint processista propugna diàleg a totes bandes, en especial dins mateix d’una Catalunya que imagina més com a àgora maragalliana que com a temple pujolista. Davant la ruptura independentista aposta per la continuïtat catalanista, i a la recurrent "angoixa de l’extinció nacional" hi oposa el bon govern i l’acceptació de la pluralitat a l’estil Prat de la Riba.

Dues cites finals perquè acabeu d’endevinar qui és l’autor del llibre. Primera: "El fet nacional català s’afirma en la guerra de posicions i es posa en perill en la de moviments. Creixem en determinades condicions favorables: el clima col·lectiu més benigne possible, dinàmiques naturals d’integració i mestissatge, manteniment de la unitat civil, saviesa de supervivència, esforç d’excel·lència [...]. En canvi, les temperatures extremes del tot o res glacen o cremen els brots del país que més valen la pena". Segona: "El pujolisme fou una força ersatz, substitutiu, que exercí un paper dominant, però no va arribar a ser hegemònica. El seu intent desesperat d’assolir l’hegemonia a través de conjuntures plebiscitàries i de posar-se al front del Procés fracassà per errors d’avaluació i exercici polític. Sobretot perquè va ignorar el pluralisme dels sentiments d’identitat, de llengua, de cultura i d’opcions ideològiques de la societat catalana, i perquè menystingué puerilment la força de reacció de l’Estat i de les opinions públiques d’Espanya".

Segurament ja ho heu endevinat: aquest assagista musilià és Raimon Obiols.