Les llibreries són les noves perruqueries: abans d’anar-hi, cal trucar i demanar hora. Un cop allà, t’atenen de forma individual, reculls el que hi havies encarregat i te’n tornes a casa o vas a la següent cita que tinguessis concertada: a buscar un ram de margarides o a recollir una camisa que has comprat online. És el contrari de l’essència de les llibreries com a llocs on anar a remenar llibres sense comprar-ne forçosament cap, i ja no diguem com a focus generadors de debat i pensament crític, però és l’única cosa que es pot fer, de moment. Per passar-hi hores, fullejar llibres (o olorar-los!), per trobar-hi amics i xerrar una estona sembla que haurem d’esperar. La crisi generada per la covid-19 ens ha convertit a tots en alumnes (encara més) aplicats de l’algoritme: o jaiem al sofà consumint audiovisual de plataforma o sortim de casa per consumir exactament allò que havíem previst que consumiríem. Cada vegada hi ha menys marge per a la improvisació.
¿Totes les activitats aparentment poc productives, com badar, caminar sense rumb o fer de flâneurs estan ferides de mort pel coronavirus? No ben bé. La diferència més important és que ara els escenaris són buits i no podem escriure allò tan bonic de Baudelaire o de Benjamin sobre els individus i la massa (bé, segons a quines hores i llocs sí que podríem, però aquest és un altre tema). Tampoc és tan greu: si alguna cosa ha facilitat aquest confinament que ens hem donat entre tots és que molta gent ha descobert que es pot sortir només a passejar i tornar a casa sense haver gastat ni un euro, només havent caminat i observat. Més decent que l’oferta de futbol abans que escoles i museus.
Els escriptors i els artistes en general ho han practicat i predicat des de sempre, això del caminar i badar, perquè escriure o llegir, encara que siguin experiències estàtiques, es nodreixen del moviment continu, del pensament i de les cames. L’art de la deriva de Guy Debord i els situacionistes o l’exploració lúdica i perspicaç de l’entorn urbà dels psicogeògrafs, buscadors de rerefons màgics sota les llambordes, són exacerbacions d’aquesta actitud: els runners fosforescents no saben que, amb els seus recorreguts, alliberen l’energia empresonada de la ciutat.
