Gràcies a Nicola Padovan, visito a Venècia, a la Universitat de Ca’ Foscari, Patrizio Rigobon, catalanòfil, que em fa a mans un llibre acabat de sortir del forn: el número vuit de Rivista italiana di studi catalani, una publicació acadèmica anual. Conté estudis i ressenyes diversos, entre els quals m’interesso pels de Marcello Grifò sobre la recepció de la pedagoga Maria Montessori a Catalunya els anys 1913-1923, i Francesc Vilanova sobre la recepció del llibre Catalunya i la revolució burgesa, de Jordi Solé Tura, a finals dels 60. El nexe d’unió entre tots és Prat de la Riba.

Ara fa un segle, el “seny ordenador de Catalunya” engegava la Mancomunitat, assaig d’estat català. Provinent del món conservador, Prat va aconseguir sumar al seu projecte la burgesia -no tota- i bona part de l’elit intel·lectual, més enllà d’adscripcions ideològiques. Els uns i els altres van abraçar la figura de Montessori i el seu avançat mètode pedagògic, rebutjat a Itàlia per la jerarquia catòlica i el món burgès i intel·lectual. “Catalunya va esdevenir un laboratori d’aquesta educació perfecta”, deia el pedagog Eladi Homs. I això malgrat les traves del govern espanyol i del lerrouxisme, inclòs un Hermenegildo Giner de los Ríos per a qui l’experiment en realitat “no és montessorià; en realitat, això és catalanisme”. La història es repeteix. Els atacs a l’escola catalana venen de lluny. Lligada al projecte noucentista, l’èxit de Montessori va ser tan esclatant i efímer com el de la Mancomunitat. Però la llavor de tots dos va fructificar.

Prat també era protagonista indiscutible del llibre de Solé Tura del 1967, un èxit editorial envoltat de polèmica des del primer moment. Més citat que llegit, i sovint “estrafet, caricaturitzat”, diu Vilanova. “La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada. El seu fracàs és una de les causes fonamentals del nostre endarreriment econòmic i polític”. Així arrenca l’obra. Però rere aquesta contundència inicial, no era “un llibre simplista, com es va voler llegir a posteriori”, segons Vilanova, que remarca com Solé Tura “en cap moment havia atribuït a una classe social el monopoli del catalanisme”. Sí que va remarcar les contradiccions i límits de l’interclassisme pratià: “Contradicció entre l’afany renovador, «europeïtzant», i la fidelitat a una ideologia de caràcter tradicionalista; contradicció entre l’empenta urbana i burgesa i les incitacions d’un medi rural gairebé immòbil; contradicció entre l’afany de mobilitzar «tot» el poble de Catalunya i l’exclusió violenta o la integració paternalista i revoltant del sector més nombrós: l’obrer; contradicció entre la projecció revolucionària de la seva obra política en el marc d’aquella Espanya encarcarada i la tendència constant al compromís amb els conservadors centralistes”.

La polèmica la va generar un Josep Benet bel·ligerant que aspirava a ser un Prat de la Riba d’esquerres -ho intentaria durant la Transició de la mà del PSUC-, i que aquell 1968 va desqualificar el llibre com a producte marxista i no catalanista. Va fer forat. Tant se val que a les conclusions l’autor escrivís: “La burgesia fou, per definició, la principal protagonista del nacionalisme burgès. Però és innegable que el moviment nacional anà més enllà i la burgesia que l’havia posat en marxa se’n deseixí i d’altres classes prengueren el relleu [...]. Prat de la Riba i el moviment que ell acabdillà són un testimoni històric, malauradament actualíssim en molts aspectes. I dic malauradament perquè demostra que en aquests aspectes el país no s’ha mogut d’allí on era fa cinquanta anys. És impossible no sentir-se colpit en l’actualitat per les protestes de Prat i els seus predecessors contra les mancances d’un Estat burocràtic i oligàrquic”. I encara, anys més tard, el 1976, Solé Tura es matisava: “És impossible comprendre el fet nacional català sense veure-hi que totes les classes socials catalanes van topar -des de posicions de classe diferEnts i per interessos diferents- amb un mateix adversari, amb el mateix Estat centralista”. En efecte, la història es repeteix.