Desaparegut, ja fa una dècada llarga, el savi Miquel Batllori, el català més romà de tots és Valentí Gómez i Oliver. Romà en el sentit més dens de la paraula: enigmàtic, atàvic, encantador, caòtic, culte, furbetto i somiatruites. Set adjectius com set turons. Set persones en una. És tan romà que necessita fugir-ne de tant en tant. O li cauria al damunt el pes de la història, de l’esperit i dels plaers terrenals. La seves altres ciutats són Barcelona, la de sempre (Eixample i Ciutat Vella), i la fabulosa Nova York del melting pot, on des de fa vint-i-cinc anys -els que l’uneixen amb la també poeta i fotògrafa Marga Clark- hi passa temporades passejant amunt i avall, dibuixant, escrivint i conspirant artísticament. Oh, l’art de la conspiració!
A les portes dels seus 70 anys, que complirà el pròxim 25 de novembre, Gómez Oliver per fi ha destil·lat la seva fabulosa alquímia novaiorquesa. Venint de Roma, la ciutat de l’antiguitat modernitzada, Retaule de Nova York (ed. Ara Llibres) és un passeig poètic i pictòric per la ciutat de la modernitat antiquada (Miquel de Palol dixit ), per la ciutat multitot: multicultural, multiètnica, multicolors i multiolors. La ciutat on tots som immigrants, on “conviuen, closos, sers extravagants,/ gent normal, lladres, sants i emigrants”. La ciutat on Trump ressona com un alienígena boig. “Si de naixença solament n’hi ha una/ per què no ens agermana a tots la lluna?”
Com un alquimista, com un Llull vagarós per les avingudes, places i jardins, per Queens, Brooklyn, Manhattan, Harlem, el Bronx i més endins, el nostre autor juga a ficar-se fins al fons del cor de Nova York, com en aquest poema piramidal: “Veus/ sempre/ dia i nit/ a totes hores/ milers i milers/ cossos reverberats/ façanes de gratacels/ el so de vides lluminoses/ el plor de feres estabornides/ el combat de pobresa i riquesa”.
Mentre segueix preparant les memòries de “cavaliere catalano ”, Gómez Oliver, en la maduresa literària, s’ha aturat a Nova York. S’hi ha aturat amb la seva paraula trencada, els secrets mig dits i mig callats, els batecs del subway, les converses amb desconeguts i els somnis compartits: “És l’esperit del somni que grinyola/ mentre cases frontereres/ pasten dones finestreres/ que esbufeguen com rams de farigola/ clapotegen els ànecs als estanys/ rumien amb cap cot els sense feina/ s’enlairen els estels just març amunt/ davant dels cels de llàgrimes verdes”.
