HE LLEGIT NO SÉ ON

El càstig de buscar la veritat

El càstig de buscar la veritat / KEYSTONE / GETTY IMAGES Zoom

L’autora que va revolucionar l’art del relat breu

La veritat i res més que la veritat. Katherine Mansfield ho va veure clar: “L’honestedat (per què?) és l’única cosa que valoro més que la vida, l’amor, la mort..., més que res. És l’única cosa que perdura. Us ho podreu creure, els que vindreu després de mi? Al capdavall, la veritat és l’única cosa que val la pena : és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionada. Senzillament, no et pot fallar. Totes les altres coses fallen. En tot cas, jo dedico el que em queda de vida a la veritat, i només a la veritat”.

Aquesta lúcida declaració de principis pertany als Diaris de Mansfield, publicats ara en català per L’Avenç, amb una traducció de Marta Pera Cucurell. Això ho escrivia el desembre del 1919, li quedaven tres anys de vida: va morir el gener del 1923, als trenta-quatre anys, per la tuberculosi que arrossegava.

La neozelandesa perseguia la veritat també com a narradora, i massa sovint tenia la sensació que no se n’acabava de sortir. La turmentava l’angoixa per no escriure prou, ni prou bé. Per ser una trista ombra d’allò que aspirava a ser. Tanta ambició i autoexigència es van traduir en una obra excepcional, que va revolucionar l’art del relat breu.

El secret és rendir-se al sofriment i convertir-lo en amor

Són doloroses, les notes de Katherine Mansfield. I traspuen la veritat que ella apreciava tant. Sabia com calia abordar el dolor: “No em vull morir sense deixar constància de la meva creença que el sofriment es pot superar. Perquè ho crec fermament. Què s’ha de fer? No es tracta del que en diuen «traspassar-lo». Això és fals. T’hi has de rendir. No resistir-t’hi. Entomar-lo. Deixar-te inundar. Acceptar-lo plenament. Convertir-lo en part de la vida. Totes les coses de la vida que acceptem de debò sofreixen un canvi. El sofriment s’ha de convertir en Amor. Vet aquí el misteri”.

En una ressenya dels Diaris de Mansfield signada el 1927 per la seva amiga Virginia Woolf, hi llegim: “Ningú no sentia més seriosament la importància d’escriure que ella. En totes les pàgines del diari, instintives i àgils com són, la seva actitud cap a la feina és admirable, sana, càustica i austera. No hi ha xafarderies literàries; no hi ha vanitat; no hi ha gelosia. Tot i que durant els últims anys devia ser conscient del seu èxit, no hi fa cap al·lusió. Els comentaris sobre la pròpia feina sempre són penetrants i denigrants”.

Se m’acut una manera de poder desmentir amb arguments la percepció a la baixa que tenia de la pròpia obra: llegir Tots els contes de Katherine Mansfield (Proa), una joia que inclou més de vuitanta relats, la meitat dels quals van veure la llum pòstumament. Els han traduït Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera. Entendrem, per exemple, per què Mercè Rodoreda va tenir una època “d’un gran enamorament de la Katherine Mansfield”. Entendrem per què se la considera la millor contista anglesa del segle passat. I detectarem la veritat que batega en els seus contes, una veritat que ella suggereix i nosaltres endevinem.

El camí valent i arriscat de furgar en la història familiar

Parlant de veritats. Em fa l’efecte que la literatura de Llucia Ramis (Palma, 1977) ha pres volada d’ençà que va atrevir-se, amb la seva tercera novel·la - Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes -, a desenterrar veritats familiars amb honestedat i sense por. Un llibre, aquell, que em va convertir en lectora fidel de Ramis. Per això ja he devorat Les possessions (premi Llibres Anagrama de Novel·la), que segueix pel camí valent i arriscat de furgar en l’arbre genealògic. Ja ho apunta la citació inicial de Santiago Rusiñol: “Els qui busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”.