BarcelonaEl dia 7 de maig va esdevenir-se el 200 aniversari de l’estrena al Theater am Kärntnertor de Viena de la simfonia núm. 9, dita Coral, de Ludwig van Beethoven, un dels músics més grans de la història de la humanitat, ara desplaçat a Barcelona pel Sónar i el Primavera Sound. L’any 1985, un passatge d’aquesta simfonia es va convertir en l’himne d’Europa, o de la Unió. El quart i últim moviment, que significa una novetat en el camp de les composicions simfòniques —també ho és la Fantasia coral, op. 80, del mateix Beethoven—, adapta el poema de Friedrich Schiller, An die Freude (A la joia).

Schiller va escriure el seu poema l’any 1785 i Beethoven va pensar, des que el va llegir, que l’aprofitaria per fer-ne una obra coral o simfònica. Ho va fer més tard, incorporant-hi quatre versos que tenen molt a veure amb la consideració que hem fet més amunt sobre la música que ara és moda: Oh Freunde, nicht diese Töne!... “Amics, aquesta música, no! Entonem-ne una que sigui més agradable”.

El poema de Schiller és una derivada a contrario del pensament revolucionari francès, del postil·lustrat, i encara més de l’ideari preromàntic: s’hi canta la germanor universal i l’amor dels homes per la naturalesa, amb aquella candidesa tan pròpia de la visió idealista d’una bella acordança entre els humans generada pel romanticisme, que decennis més tard Marx va rebentar quan va deixar molt clar que la humanitat està dividida entre gent que treballa per als rics i rics que exploten els homes, i encara més les dones. Afegiu-hi la teoria de la plusvàlua, estranya a Beethoven.

Per això es pot dir que l’himne de la Unió Europea contradiu la realitat històrica que ja era un fet al temps de la Revolució Francesa (Schiller) i a l'inici del segle XIX (Beethoven): els homes no són tots un llop per als altres (Hobbes), però tampoc es tenen universalment una amistat entendridora. Vaja, que és un himne reaccionari i anacrònic (el text, no la música): “Els teus encants [o “la teva màgia”, la de Déu o de l’"espurna divina"] corden els llaços que la rígida moda va trencar”, potser una al·lusió negativa als efectes de l’industrialisme i la consegüent desigualtat social.

Però conté dues coses que encara són pitjors: d’una banda, com era d’esperar més en Schiller que en Beethoven, exalta la divinització del món i el poder amorós del Déu cristià —no el jueu, per cert—: “Tots els homes seran germans sota les teves ales benefactores”; i, d’altra banda, una nota de misogínia molt petitburgesa, que ja fa decennis que no té cap validesa: “Qui hagi conquerit una dona com cal, que uneixi el seu goig al nostre”.

En suma: convindria canviar d’himne.